dimarts, 23 de setembre del 2014

Camins

L'altre dia, de camí cap a Barcelona estava pensant en els camins que es prenen en la vida i també en els que TU no prens, però que els has de recórrer igualment.

Estos camins són un poquet complicats, ja que, no els elegeixes tu, no és un camí que hagis decidit recórrer, només saps que estàs al principi del camí i que l'has de recórrer. I no val no recórrer-los, no val obviar-los, els has de caminar. No diré que són difícils perquè això és implícit en el llarg camí de la vida, que és difícil. Són els camins dels nostres estats d'ànims, de les nostres emocions, dels processos del nostre interior.

Molts cops el camí que recorres és una senda amb poques indicacions i et sents perdut, no saps quan falta per acabar-lo, és possible que un dia creguis que estàs en forma i que falta poc però que en realitat només has fet una petita etapa del camí.

En general en els camins de l'estat d'ànim i de les emocions mai saps com estàs realment. Jo, que em considero una persona que s'analitza ( o ho intente ) prou, mai se com estic realment.
Fa uns mesos Mitxel ens va deixar i la meva família vam començar un procés, un camí, que és llarg i dur, i que no sabem quan l'acabem ( si l'acabem ) i que el tindrem present sempre en la resta de la nostra vida. Junts ha sigut menys difícil recórrer el primer tram, però encara queden moltes. Ara ens separem i això forma part del camí i per tant hem de caminar aquesta part si volem sobreviure.

Avui comence la meva aventura en Crakow i el procés de superar la mort del pare passe per allí.

Normalment el que escric en aquest blog són pensaments que em passen pel cap en un moment i que com sóc impulsiu (com a Porcar que sóc, eh Nuri ;) ) els escric sense filtrar si és coherent (o no) escriure-ho i exposar-ho. Normalment m'agrada acabar l'entrada amb alguna conclusió més o menys optimista i sol ser alguna cosa que m'he tret de la màniga i que, per tant, no té perquè se veritat...ahi va la d'avui:

En els camins de la vida molts moments et sentiràs mal, perdut, parat, cansat de caminar i sense avançar, l'important a tindre en compte es que has de saber que l'has de recórrer, encara que sigui lentament. No vulguem acabar el camí ràpid perquè aquestos camins són com una carrera de fons i que per tant, el dia que menys t'ho pensis et trobaràs al final del camí.
Pd: He arrivat i estic be!

3 comentaris:

Drosi ha dit...

Bon vent i barca nova !!!
Endavant cal que Mitxel siga present per sempre entre nosaltres, però la vida continua i cal anar fent allò del què ell es sentiria satisfet.

Nati tia floreta ha dit...

Què bonic Miquel! Llegir aquestes reflexions per començar el dia és meravellós! Quanta energia positiva transmets! M'alegre molt, i ara a gaudir al màxim! Un beset molt gran!

Anònim ha dit...

M'en alegre que estigues bé i de que comences un altra vegada una senda que forma part del teu cami.
També de que tornes a escriure en aquets blogger "Un món nou" que en altres moments, quan vas estar a Canade, era una finestra oberta als teus pensaments i en ocasions a donat lloc a coneixer-te més en la llunyania que quant convivim junts. Aprofita l'experiència en tots els sentits, però sempre fes el bé com t'ha ensenyat el pare, que ho va aprendre de sa mare...
Jo també comence a trobar-me amb la soletat, però no com a negatiu, si mé no ho prendre com a una reconstrucció personal per a tirar endavant i creixer. Una abraçada. La mare