dimecres, 15 d’octubre del 2014

Erasmus?

Avui per fi sento que estic fent el que vullc, que estic portant l'experiencia a on jo vullc, que ara comença la vida que ami m'agrada portar.

Ja fa dos dies que he començat la uni, Per començar tinc una assignatura tots els dies 3'5 h a les 8 del mati pero només tres setmanes, després s'acava l'assignatura. per les vesprades tinc altres assignatures i algunes que coincideixen i que ara no puc assistir, en resumen, que vaig amb prou feina. Però és el que volia, volia tindrem que alçarme a les 7 tots els dies? pues si, sentirme en marxa, amb un poc de tensio, ja m'ho deia el pare: "Miquel has de viure la vida amb un poc de tensió", els que me coneixeu sabeu que soc una persona tranquila i calmada per dins i que m'agrada posar-me el meu propi ritme, però crec que no te res a veure amb aço, una cosa és el ritme interior que tu et marques i l'altre és el fisic i el que te fa no parar a pensar massa, no se si ho explique molt be, però jo m'entenc... i així estic sense parar, aprofitant cada moment fent coses i veient que no arrive a tot.

La universitat m'encanta, classes petites amb pocs alumnes, que facil és treballar així! treball constant cada dia a casa i molta proximitat amb els alumnes, feia molt de temps que no em sentia així estudiant, s'habia tornat una obligació i no disfrutava d'aprendre'n, m'hauria encantat estudiar aixi a la FME, però pareix que no tenim els recursos suficients per fer-ho, crec que hauria aprofitat l'experiencia molt més, amb els grans professors que tenim, estariem molt més lluny.

I així estic, d'aqui poc començare l'anglés i amb ilusió d'aprendre'n molt.

I em paro a pensar que és el que volia, volia rutina, algo diferent peró rutina, m'agrada la estabilitat i aixó és el que buscava, i així estic be, tinc la impresió que podria estar molt de temps així, o que podria quedarme temps aqui, i per aixó avui m'he enrecordat de Victor Perez que un dia em va dir: "Miquel tu estas bé allà on vas i amb la gent amb qui estàs, i aixó és important", Victor sap observar les virtuts de la gent i aixó és una virtut molt molt important, al mon ens fa falta ser més observadors, no parlar tant ni escriure en un blog i parar a observar que passa al nostre voltant, trobariem moltes coses si en lloc de buscar observarem.

Nota: Com sempre, és una entrada de pensaments, no prengueu el que dic com a la meva veritat, només es una veritat parcial i subjectiva per a la meva persona!

diumenge, 28 de setembre del 2014

Principis

Ahir, mentres escrivia en el blog, estava sentat en el living room de l'hostal (fins el dia 1 no puc entrar al pis) un noi alemany es va seure al meu costat amb l'ordenador també, jo vaig saludar-lo i finalment el vaig invitar a vore el Barça a un bar, vam xarrar prou, un personatge interessant, havia estat dues setmanes en Krakow estudiant polonés, això em va sorprendre gratament, ell havia intentat comprendre als polonesos i aixó em va semblar honorable. Finalment vam eixir per Kazimierz (el barri jueu),  i la nit va anar normal.

He de dir que aquí els Erasmus i estrangers no estan massa ben vistos (és una impressió que m'he creat en uns pocs dies, pot ser estic equivocat), ho trove relativament normal, els invadim, es una ciutat cada cop més turística i la majoria de estrangers no fan un mínim esforç per parlar polonés, quan algun estranger ve a Espanya i intenta dir alguna paraula en Castellà o en Català nosaltres ho agraïm, preferim que ens diguen "hola, no se hablar español" que ens comencin a parlar en anglès directament.

Anant pel barri jueu el noi alemany i jo ens vam trobar un grup de polonesos, en aquell moment buscàvem un lloc per prendre algo, ell els va començar a parlar en polonés molt educadament, entre el grup de polonesos un home de mitjana edat va dir en angles, "Just go right" amb un to seriós i poc amigable, per a després afegir "Go out!" el meu amic els va demanar per favor per un lloc mentres jo observava l'escena, i l'home insistia en què ens anàrem, que els deixarem en pau, pot ser m'equivoco però la impressió en aquell moment es que ens va jutjar només per ser estrangers, i ho repetisc, pot ser m'equivoco. Jo no volia bronques així que li vaig dir al meu amic que ens anàrem, pero ell va insistir, finalment ens vam anar.

Jo li vaig dir que ell estava sent correcte però que l'altra gent no volia parlar res en nosaltres ni res, que quedar-mos alli només ens hauria portat problemes. I ell em va dir que ell estava sent correcte i que no tenia perquè anar-s'en d'un lloc quan estava comportant-se correctament. Després de meditar-ho un moment el meu pensament ho va comprendre i va ser com una gran realitat que se't revela, per mi aquella acció va ser una acció de principis i de valentia.

Si tenim por de defendre el que és correcte, estarem renunciant als nostres principis, ell m'ha ensenyat que estes petites coses també són principis i que t'estàs traint si no les fas, ell ha aprés polonès, els ha intentat entendre, ha sigut educat, i NO se pot tolerar que li faltin el respecte. Jo aprendré polonès i intentaré entendre aquesta cultura, que crec que té molt a ensenyar-me, seré tolerant i intentaré ser educat amb ells, però no permetré que em faltin el respecte si jo ho faig bé, he vingut aquí per aprendre d'ells, la meva acció no té res de dolent, per tant no m'he d'amagar de ningú.

dissabte, 27 de setembre del 2014

Coses intrascendents

Avui ja fa uns dies que he arribat a Krakow i la veritat és que tot ha passat molt tranquil·lament i seguint els passos necessaris...sense deixar de banda les aventures.

Primer dia:
Vaig arribar sense dificultat l'Hostal i bueno el primer contacte amb l'angles va ser un poc "uf que difícil s'em farà" ja que els de la recepció parlaven rapit, i a part els primers que vaig coneixer van ser uns australians que estaven de viatge per Europa de mochileros. Després vaig decidir escapar me una estona i pegar la primera volta per Krakow, volia sentir me un poc de la ciutat, sentir-la assoles i començar a situar-me, aixi que vaig pegar una bona volta. Bon recorregut d'hora i mitja caminant per tota la ciutat.

Segon dia:
Este dia comence peculiarment, quan em desperto estava fet caldisim, amb un catarro de collons. Com que volia que algú em mirara la cicatriu de l'operació del quiste algun cop més vaig anar al primer hospital que m'havien dit que podia anar. Allí em van explicar que eixe no era l'hospital per al tipus de cures, aixi que vaig anar a l'altra punta de la ciutat per a qué m'ho curaren. No podeu imaginar la situació...el fet d'intentar explicar que et van operar d'un quiste pilonidal i que necessites una cura...la recepcionista de l'hospital es pensava que encara tenie el quiste i que m'havien d'operar, un espectacle, jo creie que em tornaven a obrir. i ella no era massa agradable, moltes hores d'espera i una situació complicada per a enriures després.
Eixa nit vaig conèixer als francesos i es va veure en seguida que coincidíem molt i que viure junts era una gran opció.

Tercer dia: Apart de buscar pis com a locos, vaig conèixer al cap d'estudis de la facultat de matemàtiques, vam parlar de grups i problemes irresolubles i poca cosa més, mera burocràcia.

La resta de dies han sigut monòtons, buscar pis i buscar pis i buscar pis i per la nit alguna cerveseta amb la gent que he conegut(som uns guiris, tot es barat per a nosaltres). I ahir va encontrar un bon pis, així que la situació canvia totalment desde ahir, ja més relaxats per poder buscar i fer altres coses
.
Fins aquí les coses intranscendents...

Avui m'he passejat per Krakow un altre cop, fa un dia meravellós i després de ploure ha pegat un sol que fins i tot podie llevar-me la caçadora xulisima que m'he comprat per 3 pln(80 cèntims d'euro).Viatjar i estar sol et fa conèixer com ets realment, i jo avui m'he donat compte que m'agrada estar soles, que amb gent estic agust, però que se viure soles, crec que això m'ho ha ensenyat la experiència en Quebec, crec que la experiència en Quebec m'ha ensenyat moltes coses i no soc capaç d'imaginar-me sense aquell any. Hi ha gent que no sap viure soles, que necessita tindre, no és dolent, és la vida, cada un viu una vida i és com és per la vida que viu, per l'entorn, eixe pensament m'ajuda a intentar no tindre prejudicis de la gent. Però tornant al tema de estar sol...només remarcar que m'agrada, avui he dinat sol en un "bar de llet" (bar típic polonés), fet en la època comunista) i estava agust, després he passejat amb màniga curta per la ciutat i estava genial, sensacions que escric per poder-les recordar algun dia.


Avui l'entrada ha sigut un poc caotica, però volia escriure. En general estic de categoria, coneixent molta gent i disfrutant el moment.

dimarts, 23 de setembre del 2014

Camins

L'altre dia, de camí cap a Barcelona estava pensant en els camins que es prenen en la vida i també en els que TU no prens, però que els has de recórrer igualment.

Estos camins són un poquet complicats, ja que, no els elegeixes tu, no és un camí que hagis decidit recórrer, només saps que estàs al principi del camí i que l'has de recórrer. I no val no recórrer-los, no val obviar-los, els has de caminar. No diré que són difícils perquè això és implícit en el llarg camí de la vida, que és difícil. Són els camins dels nostres estats d'ànims, de les nostres emocions, dels processos del nostre interior.

Molts cops el camí que recorres és una senda amb poques indicacions i et sents perdut, no saps quan falta per acabar-lo, és possible que un dia creguis que estàs en forma i que falta poc però que en realitat només has fet una petita etapa del camí.

En general en els camins de l'estat d'ànim i de les emocions mai saps com estàs realment. Jo, que em considero una persona que s'analitza ( o ho intente ) prou, mai se com estic realment.
Fa uns mesos Mitxel ens va deixar i la meva família vam començar un procés, un camí, que és llarg i dur, i que no sabem quan l'acabem ( si l'acabem ) i que el tindrem present sempre en la resta de la nostra vida. Junts ha sigut menys difícil recórrer el primer tram, però encara queden moltes. Ara ens separem i això forma part del camí i per tant hem de caminar aquesta part si volem sobreviure.

Avui comence la meva aventura en Crakow i el procés de superar la mort del pare passe per allí.

Normalment el que escric en aquest blog són pensaments que em passen pel cap en un moment i que com sóc impulsiu (com a Porcar que sóc, eh Nuri ;) ) els escric sense filtrar si és coherent (o no) escriure-ho i exposar-ho. Normalment m'agrada acabar l'entrada amb alguna conclusió més o menys optimista i sol ser alguna cosa que m'he tret de la màniga i que, per tant, no té perquè se veritat...ahi va la d'avui:

En els camins de la vida molts moments et sentiràs mal, perdut, parat, cansat de caminar i sense avançar, l'important a tindre en compte es que has de saber que l'has de recórrer, encara que sigui lentament. No vulguem acabar el camí ràpid perquè aquestos camins són com una carrera de fons i que per tant, el dia que menys t'ho pensis et trobaràs al final del camí.
Pd: He arrivat i estic be!