Ces temps-ci

Icitte à soir, y mouille à siot
On a donné un pas pire show
Le motel est pas vraiment swell
Une chance t'es là pis qu'j'te trouve belle...

J'te r'garde dormir comme un bébé
C'est plate j'avais envie d'jaser
C'pas grave chu habitué Chérie
De m'parler tout seul ces temps-ci...

Depuis quec'qu' s'maines j'dors pu' d'mes nuits
J'ai la tête remplie de bibites
C'est vrai que j'mène une drôle de vie
Des fois j'me dis qu'c'est d'la bulshit

J'aimerais ça pouvoir me r'trouver
Parce qu'chu mêlé comme ça s'peut pas
Le monde entier pourrait crever
Chu juste ben quand t'es dans mes bras...

Je sais qu'y s'passera jamais rien
Qu'entre toi pis moi ça pas d'allure
Quand j'vas r'partir au p'tit matin
On va se dire à la r'voyure...
Même si j't'aimais ben p'tit trésor
Et que mon coeur s'tait accroché
Quecqu'part sur ta route du nord
Entre Baie-Comeau pis Port-Cartier

T'es heureuse ici qu'tu m'disais
Loin des gens stressés de Montréal
Pis y'a ton chum qui est dans l'portrait
C'est moi l'perdant si j'fais l'total

Mais fais-toi en pas trop pour moi
J'en ai vu d'autres, chu un grand garçon
C'fait longtemps qu'je me fais pu d'fausses joies
J'sais qu'ça r'vire en vraies déceptions

Le soleil vient juste de se l'ver
Dehors on entend les moineaux
Qui gazouillent comme pour me rappeler
Qu'tantôt je r'pars pour Gatineau
Je r'viens pas dans l'boute avant mai
D'ici là donne-moi d'tes nouvelles
Tu m'appelleras à frais virée
Pour me souhaiter joyeux Noël...

Sais-tu au moins qu'tu m'as fait croire
Qu'il est encore possible d'être heureux ?
Pis ça c'est c'qu'on appelle d'l'espoir
C'toujours ça d'pris quand t'as pas mieux

T'étais sûrement pas rien qu'un kik
Mais là c'pas mal trop compliqué
Si dans vie y faut prendre des risques
Faut savoir aussi s'en aller

Ça fait que j'vas m'fermer la gueule
Et continuer mon ch'min tout seul
A'ec mon p'tit coeur dans les shoe-claques
Pis ton sourire dans mon pack-sack
Mais tsé tu peux m'rappeler pareil
T'es comme mon p'tit rayon d'soleil
Dans ce monde complètement fucké
Où j'aurais p'être eu besoin d'toé

Dans ce monde complètement fucké
Où j'aurais p'être eu besoin d'toé

Bon, durant la vida d'aquest blog, sempre he fet comparacions dels meus seniments i sensacions amb cançons de Quebec, amb aquesta en podrie fer, i podrie estar hores parlant de tot el que em pasa pel cap quan sentisc aquesta canço, pero soles vos dire les mes decents i menys intimes.

Même si j't'aimais ben p'tit trésor
Et que mon coeur s'tait accroché
Quecqu'part sur ta route du nord
Entre Baie-Comeau pis Port-Cartier

Si, el blog ha estat quasi sempre moments d'inspiració que he tingut per a escriure, que com haureu comprovat, no tenien orde ni sentit, pero si que anava comunicant algo per mal explicat i escrit que estiga, i quan més temps m'allunye del quebec, menys inspiracions i menys sensacions extranyes tinc a cos, i no puc escriure com avans, no transmitir com avans el que sentia escrivint en el blog, per aixo he decidit ficar una pausa, no dicun fina, perque el blog m'ha encantat, i vullc seguir escrivint més coses, pero ara vullc parar, perque el meu cap te massa coses, i pase per un moment de la vida un po extrany.

J'aimerais ça pouvoir me r'trouver
Parce qu'chu mêlé comme ça s'peut pas
Le monde entier pourrait crever
Chu juste ben quand t'es dans mes bras...

Ça fait que j'vas m'fermer la gueule
Et continuer mon ch'min tout seul
A'ec mon p'tit coeur dans les shoe-claques
Pis ton sourire dans mon pack-sack
Mais tsé tu peux m'rappeler pareil
T'es comme mon p'tit rayon d'soleil
Dans ce monde complètement fucké
Où j'aurais p'être eu besoin d'toé

Com diu aquesta estrofa de la cançó, continuare el meu cami sol, que nomes vol dir que ara els meus pensaments els guardare per a mi fins que siguin un poc mes clars i no tan complicats.

Com he dit avans, d'aquesta canço puc traure cuasi tot el que senc, però no me veig capacitat per a poder exlicarles,per aixó magrada tantfiar cançons. Les coses que no puc explicar escrivintles, vos les puc transmetre d'alguna manera, escoltant i llegint cada una de les estrofes.

Un abraç a tots, espere tornar prontea escriure, qui sap,el mes segur es que siga una bolà que m'hage pegat, i que a les 2 o 3 setmaes torne a escriure, pero bueno igualment ara no estaré en Quebec, axi que podre explicares personalment.Gracies a tots per llegirlo i comentalo, ha sigut sempre el que ha fet viure al blog.

Au revoir!

Faut savoir aussi s'en aller

Hockei, nova temporada.

Aquest disabte comence per a mi la lliga temporada oficial de hockei linea del pais valencia, juguem Contra el mislata b, en valencia i son moltes ls il·lucions cargades en aquesta temporada, nous objectius, noves cares, noves comticions, moltes coses que fan que aquest primer partit sigui especa per a mi.

Tornar a una lliga coneguda, on es coneix als equips, on tens un estil de joc, i pots preparar els partits un a un, es un altre ritme de competició, el equip també es un grup d'amics, i que nhi hage bon rotllo se nota en la pista.

En quebec, no ere pitjor ni millor, ere molt diferent, principalment perque es un esport diferent, pero al ser una lliga en mes equips, amb mes jugadors, i que les hores d'entrenament eren mes reduides, pues ere un altre ritme.

Aquest any juguem lliga nacional, la segona divisio, i n'hi ha l'il·lució de poder arrivar a copa del rei, per poder guanyar coses, per jugar be, i disfrutar, sobretot disfrutar, ja que si en tot el any vaig disfrutant i donant el millor e mi, al finls compliran algunes expectatives, segur.

Son aquese coses les que ja en quebec em feien seguir avant, que me donaen alegria, frustracions tambe, pero que em motivaven.

Espere que algun dia vinueu a animarmos, que sera molt emocionant, i sobretot espectacular, aquest any sera un verdader espectacle.

Bona nit

Avui no tinc un missatge clar que oferir-vos, no faré una gran metafora d'aquesta canço, ni m'enbolicaré en pensaments profunds. Soles a sigut que he escoltat aquesta bonica canço i m'ha produit una bona sensació en el cos.

Després de parlar aquesta nit mentre la meva familia ens anavem a fer un Kebap tots junts, m'he donat conter d'una cosa que ja savia, algo que mon pare, filosof i sabi, m'ha recordat, es algo que ho sabia, pero ara no ho tenia present.

En la vida, cada moment et porta un sentit a la vida, per alguns, es un esport, per altres, la musica, els estudis, les noies, pero no sepre es fixe, pot canviar, i jo tenie un gran sentit en el quebec, que ere sobreviure, i coneixer tot aixo alli, i era un sentit sencill pero molt bonic, quan vaig arrivar aci, ja no tenia ise sentit, i em sentia confós, i la veritat es que encara ho estic, no tinc un gran sentit que em guie i em doni forces per seguir avant, quan estas cansat d'estudiar, quan estas agoviat o les coses no ixen com voldries, quan ho pases mal. No ho tinc, peró tinc algo que normalment porta a "algo", tinc bones sensacions, i ja esta, moltes coses de la vida se lis sumen a ises bones sensacions, peró es aixo, una sensació de que les coses van be.

Dema es un nou dia, jo dormire tranquil, quan em desperte, tindre noves il·lucions...


Pel balcó t'esguarda la lluna i sé que et fa un petó,
res no té importància
fins demà a trenc d'alba
quan de sopte t'acaroni la claror.

Dorm tranquil·la i diguem bona nit,
deix que et porti en braços fins al llit,
jeu ben a la vora, saps que no estàs sola
mentre et dic a cau d'orella bona nit.

Ma belle sophie

Arrête de porter
Tout l'poids du destin
Sur ton dos
J's'rai encore là demain
Même s'il fait pas plus beau

Éteins le tonnerre
Qui gronde en toi ma belle Sophie
Tsé qu'on est que du monde
Et qu'le monde est petit
Tout petit
Tout petit
Pour tout savoir
Pour tout comprendre
Beaucoup de choses plus grandes
Plus grandes que nous

Mais p't'-être bien que des fois
Y'a tout simplement rien
Rien à comprendre
Rien à comprendre

Pourquoi si tôt elle est partie
Laissant un chagrin trop gros
Dans tes yeux
Rien à faire du bon Dieu
Quand on trouve pas les mots
Pour expliquer
Pour expliquer

Mais arrête de pleurer
Ma belle Sophie
Dis-toi qu'il y a un ciel
Caché dans ton nuage
Et que même la peine
Que tu traînes comme un bagage
N'est pas immortelle...
N'est pas immortelle...

Avui fique aquesta cançó, ara que l'acave de sentir mentres feie unes coses a casa, i m'ha fet pensar un poquet.

Perque a vegades, s'ens fica tot d'una manera que no arivem a comprendre com succeira tot, que passarà després, que podem arrivar dels mesos seguents, o simplement dels dies, quines expectatives ens fem de la nostra vida, dels nostres projectes, de les nostres il·lusions, si, sovint, no savem com anira tot, no ho podem controlar, ens sentim frustrats, pot ser no es que no ho savem, es que el que savem no ens agrada i no volem mirar més.


Com diu la canço, "Arrête de porter tout l'poids du destin sur ton dos" ja que no sempre podem controlar-ho, quan pareix que estiguem en un carreró sense eixida i que pareix que no avancem, tranquilitat, arrivara un moment que tornarem al bon camí. Perque a vegades tenim que comprendre, que no ho podem compendre tot, que no n'hi ha res a comprendre, sencillament que no comprenem que no podem controlar TOT el que vindrà.

En aquesta canço, n'hi ha diferents missatges que jo no puc arivar a explicar, que jo puc sentir però no ho puc explicar tot.

Quand on trouve pas les mots
pour expliquer
pour expliquer

Le chemin

Maintenant je pense, oui je pense, et tout me smeble tres loin, la rutine de mon pays me retourne, et quand les choses vont un peu mal, je me rapelle des raisons pour lequels j'avais choisi m'en aller a voyager.

Tout contact, tout email, chaque message, chaque fois que je parle pour msn, rien est pareill, je veux essayer pour l'skype, mais pour le moment, rien me donne qu'est-ce que j'ai besoin, parce que je nessesite le quebec, j'ai besoin des gens du quebec.

La vie change, et je ne peux pas controler rien.

Dernierement je ne peux pas faire "dodo", je ne peux pas dormir, je ne sais pas porquoi, c'es pas le "jet lag" c'est sur, y semble, que quand quelque chose sort mauvais, ça m'afecte un peu plus qu'au quebec.

Sincerement, j'avait fait le chois de m'en aller au quebec parce que je voulait trouver un chemin a ma vie, au quebec je l'ai trouvé, oui il n'y avait pas incertitude, la confusion, en ma vie, j'avais un chemin, j'etais pas mal, c'etait peut etre ne pas le bonheur, mais j'avais un chemin, làlà, je ne sais pas rien.

Au retour tout allait bien, c'est tres beau retrouuver a tout tes gens, toutes tes activités, mais aprés que y reste, j'ai trouvé un chemin a ma vie, oui, mais au quebec, et ce chemin, a été tres bon pour moi, j'ai un chemin que en castelló jamais j'aurai trouvé, mais en castelló je n'ai pas chemin, pour le moment, encore je me rapelle de le beau chemin, mais maintenant je ne peux pas retourner a lui.

Alors quoi faire? l'incertitud retourne sur moi.

Adieux?...non, au revoir. merci

Oui, demain je pars, je vous laisse puis c'est ça on savait que ce rêve allait se finir quelque jour. Mais ce n'est pas une question pour avoir de la tristesse, non, je regarde arrière et je voie une année formidable, unique, exceptionnel. Inoubliable, c'est le mot, parce que...chacun de vous avez été là le moment nécessaire, dans les circonstancies que se sont données, puis je vous veux remercier pour ça, c'est pas le moment de dire adieux, seulement un salut, là là, est le moment d'être heureux parce que cette année a été fabuleux, magique. Que j'ai eu la chance de vous avoir connu, puis que de quelque façon, vous serez toujours dans mon cœur, et une chose est certaine, moi, j'ai changé, et c'est vous qui avez faites ça, je m'ai imprégné de vous, puis j'ai appris beaucoup de vous, je vous remercie.

Vous, chacun de vous, a marqué cette année, encore que pour plusieurs personnes, elles créeront que c'est pas beaucoup sa influence, j'ai vous peux dire que j'ai pensé a vous et j'ai réfléchis beaucoup sur vous. Ça m'a aidé a vous connaitre, a vous valoriser, puis regarder vos bons choses, que sont beaucoup, j'ai vous remercie encore.

Pour plusieurs, et pour moi aussi, sera triste d'abandonner ce rêve, où j'ai été pendant cette année, pour moi surtout, mai cet rêve se finis pas, j'étais pendant une petit période de votre vies, peut-être insignifiant pour quelqu'un mais pou moi ça a été vraiment influençant, cette année sera une année que marquera comme je serai a partir de demain, pour ça, vous serez toujours en moi. Pour ça, pour les bons moments, pour cet bon rêve, pour vous... c'est pas le moment de pleurer, c,est le moment, d'être contents pour nous avoir rencontrés en cet époque de la vie, puis c'est sûr que on se rencontrera plus tard.

Merci...

Merci à Danielle et Alain, qu'ils ont été TOUJOURS là, sont vraiment des persones très importants pour moi.




Prepare toi, petit garçon, qu'elle sera longue, l'expedition.
meme si on ne reviens jamais vivant il faux marcher droit devant.


Je doit continuer, pour beaucoup sera un vrai adieux, pour plusieurs...
oui pour plusieurs je ne reourneraipas...

La grande declaration

Tout ma vie te dit oui...

Ta peau
Est mon drapeau
Notre lit est mon pays
La croix
Sur mon dos
Pour un instant, je l'oublie
Et même si le vent
Bleu et blanc
Étourdit ma girouette
Ici
Maintenant
Je n'ai que toi dans la tête

Sans église, sans discours
Sans alliance et sans cérémonie
Sans contrat, sans détour
Tout mon corps te dit oui
Sans église, sans discours
Sans alliance et sans cérémonie
Sans contrat, sans détour
Toute mon âme te l'dit...

Mon père m'a donné une branche de laurier
Au pas de ta porte, j'irai la déposer
Le lys a fleuri au jardin de mes amours
L'oiseau dans son nid s'envolera un jour

Sans église, sans discours
Sans alliance et sans cérémonie
Sans contrat, sans détour
Toute ma vie te dit oui
Sans église, sans discours
Sans alliance et sans cérémonie
Sans contrat, sans détour
Tout c'que j'suis te l'dit...

Ta peau
Est mon seul drapeau
Notre lit est mon pays
Et demain
Dans nos mains
Nous verrons naître la vie

N'est pas...

tu t'reveilles un matin
t'as réveillé par le quadrant
puis ton frère que cri et cri
cogne a la porte et tu l'haïe

Le mois juillet est arrivé
le jours ils tombent comme le soleil
et pis tu sais tu part demain
et t'es beaucoup trop désespéré

Et on part pis on revienne pas
pis la vie se raccourcis , en un instant
et on part, mais on reviendra

l'année fini, est terminé
tu vais laisser tous les amitiés
maintenant Québec est dans ton cœur
et tu l'auras jusqu'à la mort

Le voyage commence de nouveau
t'as aimé ça,c'était très beau
et la guitare y sonne pis sonne
tu ne sais pas quoi faire….t'es conne

Et on part pis on revienne pas...

je part je mors j'en sais rien
que vais passer a mon départ
j'en doute que moi, je serai bien
je sortirai en pleurant

Une vie ancien m' attende là
Comme je t'ai dit je ne veux pas
là commencent les adieux
aussi commencent les salut...

Et on part pis on revienne pas...

l'expérience elle t'a donné
tout ce que tu voulait
aussi des tristes moments
que vraiment t'ont fait pleurer

Aux personnes que t'ont marqué
T'as pas dit tout le nécessaire
T'as pas exprimé encore
L'amour que t'as dans ton cœur....

Et on part pis on revienne pas...

Pendant tout ce temps là
Il y a une personne si bonne pas mal
que m'a rentré au fond de mon cœur
J'sais pas si ça se doit dire.. encore

je voulait dire un ti-quetchose
je m'ai rendu compte que j't'aime fort
Je ne peux pas partir comme ça
le départ est dur...n'est pas?

N'est-ce pas?
Dis mois que c'est pas ça
dis moi que le départ
ça va pas faire mal

n'est-ce pas?
Ch'peux pas partir comme ça
Je devais dire que j't'aime fort
je devais dire que t'es dans mon cœur

n'est pas...

Entre deux taxis

"Oh, qu'il est triste le sort des amoureux !"
Qu'on se dit lorsque tout est terminé
Car on commence toujours à se dire adieu
Dès notre premier baiser

C'est triste, et oui, quand après tout, je m'ai rendu compte de combien a entré dans mon cœur les gens d'ici, sais pas vraiment, comment je vais faire pour survivre, parce maintenant je ne m'imagine pas ma vie sans vous, c'est bizarre, Je suis plus triste maintenant que quand j'ai parti de l'Espagne.

Je ne suis pas capable faire comprendre mes sentiments, je suis triste, et penser en mon départ me plein encore plus de tristesse, l'unique que je suis capable de dire est que je ne veux pas partir et que ma tête ne peut pas comprendre une vie sans vous.

La race humain est conne, eh oui, je suis tanné de me rendre compte de les choses que vraiment m'importent au dernière moment, et c'est en ce moment, quand je commence a voir prés mon départ, que je voie que ces personnes que je croyais que ne me couterait pas de quitter, ces personnes que peut-être je n'ai pas valorisé pendant tout l'année, sont rendues très importantes pour moi, je m'ai rendu compte que j'aime ces personnes, j'ai me rendu compte que je vous aime, et de ce moment là jusqu'à que je partirai je ne me fatiguerai pas de vous dire que je vous aime, parce que après...

C'est bizarre, encore une fois, parce que j'ai l'impression de que ne vous verrai jamais, que c'est un adieux pour toujours. Je suis sure que je retournerai, mais je suis sure aussi que ne verrai a toutes les personnes, et ça me fait peur. Parce que vous êtes ma vie, pas la vie d'ici du Quebec, vous êtes ma vie, la complète, et au partir je murirai un peu.

Comme dans la chanson "entre deux taxis" c'est triste le sort des amoureux, c'est triste notre première baiser, parce que là on commence a dire adieux. J'ai tombé amoureux de vous et au tomber amoureux, je commence déjà a vous dire adieux, c'est triste, pour moi, beaucoup.

Mais je le sais, que cette parte là de ma vie ne murira pas au complet, dans mon cœur vous ne pouvez pas mourir, je vous le promets, je vous le promets, je ne vous demande pas que vous me promettez quelque chose comme ça, seulement suis contente moi-même de vous pouvoir confirmer que vous resterez toujours là pour moi.

C'est le première mot d'adieux que j'écrirai, après celui viendront beaucoup plus.

Aux personnes que t'ont marqué
T'as pas dit tout le nécessaire
T'as pas exprimé encore
L'amour que t'as dans ton cœur....

1° morceau de chanson: Entre deux taxis

2° morceau de chanson: morceau de mon chanson "le départ"

Relais pour la vie

Aquest ultim divendres, Danielle i jo vam fer de voluntaris per a ajudar al acte que es feia al costat de casa, Releve pour la vie, que es fa una vegada per any per arreplegar dines per a la busqueda de la cuira contra el cancer, fan un xicotet recoregut en un camp de futbol, i la gent es passetga desde les 7 de la vesprada fins a les 7 de la nit, per dir que el cancer mai dorm, d'una manera o un altra s'arrepleguen dines, i es fa un homenatge a les persones que han mort o que han sobreviscut al cancer.

El moment on se te fiquen els pels de punta es quan comença la caminata, que nomes comensen la gent que ha tingut el cancer i la gent que els ha ajudat, hem va sorprendre vore que el novio d'una amiga meva havia tingut el cancer, els dos son jovenisims i encara que a les persones jovens el cancer avansa mes rapid, ell ha sobreviscut, es extrany perque veus en la cara de tota la gent que camina que han sofrit d'una manera o d'un altra.En al foto la gent de groc ha tinut o te cancer, i els de taronja son els que han viscut la malaltia en ells.

Despres m'he donat conter que per er un homenatge a les persones que havien mort del cancer, podies comprar un saquet en una vela, i escriure unes paraules, per aixo no he perdut l'ocacio d'enrecordarmen d'una persona que, encara que no l'he coneguda profundament, sé que ha estat molt important per a la nostra cultura i sobretot literatura, una persona que per a molts castellonencs deuria de ser un emblema, un exemple a seguir, algu que es mereix tot homenatge i mes.
Podreu vore qui es en la foto.

1 mes

Avui, nomes queda un mes per a que agafe l'avio i deixe la terra quebequesa, un mes per fer paelles, festes, "barbacoes" i quedades en tot lo mon. 1 mes intens en el que pasaran moltes coses, i a seguir endavant, pero com quan m'en vaig anar, encara no tinc assimilat que m'en vaig.

El ball de graduacio, genial, pero increible, m'ho vaig pasar com no m'ho havia pasat en molt de temps ballant, i de quina manera, els que me coneixeu, sabreu que miquel per a ballar no es que siga molt bo, es la veritat, pero vaig acavar ballant com ningu m'habia vist fent-lo.
N'hi ha que dir que aquets ball es un ritual, mesos avans, la gent compra els seus vestits i trages per a anar perfectes, conjuntaets en colors i tot molt be, i els pares pagaisims, pareix que als pares els fa mes goig que als xiqüelos, s'arrive per la vesprada a la escola, cada un en el seu vehicle fa una cua llarguisima per a entrar, la seguritat va dirigint l'ordre, n'hi ha gent que va en limusina, mercedes, tractors, quan mes original millor, i baixen del cotxe a la alfombra roja acompanyats per els seus acompanyants ( es cuasi tradicio anar acompanyat per un amiga o un amic, si no es el teu novio/a) i arrivats alli, mig poble esta mirant, mija escola tambe, sincerament te sents important perque tota la gent te mira a tu, i fan fotos i tot, tens el teu moment " de gloria", despres ja eixes de tota la gent i vas a prendre "el koktel" i a ferte fotos en tots.

Mes tart quan tots han arrivat, mon anem a sopar, despres els premis bobos, com qui te els ulls mes bonics, o el cul mes bonic, qui es la persona que sempre porta la mateixa roba, qui es el que sempre va apegat al telefon, qui es el mes menut, el mes gran, chorraes que durant l'any vam votar,( no vos assusteu, esto es america!). I ja quan s'ha acavat es la valse,on s'ha ensayat per a que tots tinguen un minim concepte d'ixe ball. i tot el mon balla, es el mes esperat, despres ja es festa, a ballar musica que fiquen en les discotques i tot el rotllo, i ja mes tard quan la gent se canse sen va a festes particulars, i lendema tots fan una festa junts a on sigue(una discotqca un camp on fiquen DJs, o loq ue se puga fer).

Jo vaig anar amb la meva amiga Valerie i vam anar en un Camaro del 1981.Super america!

Foto 1: Camaro del 1981, el mateix en el que vaig anar, pero en el que vaig anar ere de color taronja, siii taronja!!

Foto 2: Valerie i jo "beaux comme un coeur!

Sense saber que dir...

I aixina comense aquesta entrada, sense saber que dir, despres de tot, ja no se que dir, no se com actuar, ja no saps quan fas les coses per abe o per amal, es la por de no saber perque dius les coses, per aixo no saps que dir, o no vols deixar dir el que sents, perque no saps si fara be o fara mal.
Confució, confució perque no saps quin pas donar, no se vol fer mes mal i pero vols fer el que te pareix correcte, i lo pitjor esque ja no saps si el que fas es correcte. Sencillament no ho saps.N'hi ha que fer un pas, pero no saps com fer-lo, queden 6 setmanes i el temps s'acava, com diu Nuria, ara es el moment de dir les coses, per a be o per a mal, perque una vegada que estiga en Castello si no ho he arreglat i no m'he despedit de tots com toca, tindré una espineta clavada durant molt de temps. Per molt que hi pensi no veig res clar.

Jo segueixc vivent, amb la mateixa alegria que sempre, amb mes ganes que mai de aprofitar fins l'ultim moment aci, perque ara ho disfrute, la personalitat de l'any la va guanyar un amic meu, i m'en alegre, ell es una gran persona, i es especial la seva forma de ser, i la gala que dir, genial divertidisima, i en uns actors bonisims, que tinc la sort de tindre'ls com amics.
Fin de setmana de paella en els amics, a força de ferla m'eixira be, i a força de voluntat la fare provar a tot el Quebec. Els meus amics no coneixen la paella, i encara que pareixca normal, no ho es, perque la gent major si que la coneix.
La setmana que be el ball de fi d'any, tipic america tot el mon deu buscar parella per anar i tots van super ben vestits, segons diuen tambe hi ha rei i reina del ball, n'hi ha fins a un tapis roig, no se si tapis se diu aixina, pero ja no se com se diu en valencia, una alfombra roja.
Els fins de setmana que em queden ja seran tots replenets de sortides amb amics, amb la familia, paeeles que encara no he fet i convalidacio del curs si tot va be. No queda res i ara estic disfrutant com un xiquet quan te un regal nou, la sensació es aixi, pero lo pitjor es que aquest regal s'acava pronte.

Un dia despertes...

Un dia despertes, et dones conter de tot, i te quedes parat, sense saber com reaccionar, hipocrita com eres, t'alces saludant encara mig adormit i en el somni on estaves inmers, i veus tot el que has causat mentres dormies, pareix que hages destruit un mon, veus la realitat clara, davant de tu, diente a la cara que no has estat correcte, que has estat incoherent i que has fet mes mal que be.

No t'entra al cap, no ho acaves de creure...no, ho creus, ho saps i ho veus clar, pero no saps com ha sigut possible arrivar a aixó, no t'ho creus de tu mateixa, no hagueres pogut creure que TU mai hagueres fet tant de mal, que despres de dir tantes coses, no veies ises coses en tu.

T'alces, pero no saps com afrontar el nou dia, la veritat, reflexionar? sempre has cregut que ho feies i mai ho has fet quan tocava. Ho acceptes, ho sents, i ho sents de veres, li pots donar moltes explicacions, moltisims, no eres tan roin com al principi pintave, pero ara saps que tens que canviar, i no li dones explicacions, perque te llevaries culpa, i no ho fas, saps que part de la culpa es teva i l'acceptes.

No has sabut valorar, ni trasmitir lo que de veritat pensaves, no has sabut controlar la situació, i sobretot donarte conter de l'important.

Poc a poc, veus que les coses canviaran, que se ficaran al seu lloc, encara que no saps com respondre a aquesta veritat, saps que aquets moment es el moment per dir-ho, per ficar-ho tot al lloc que li pertoca, encara que faça mal, ho faras.




Pd: Segurament no entendreu la entrada, la majoria, es normal, son detalls molt petits, son circunsancies. No tragueu conclusions clares perque lo mes segur es que no siguen paregudes a la realitat.

Popularitat

El dijous pasat, es va produir en el meu institut, la Gala d'argent(gala de plata), un premi de segon nivell que es dedica a donar a els segons millors alumnes de cada materia de cada curs, n'hi ha premis per als segons millors en musica, en activitats extraescolars i esforç escolar premis honorifics i academics, i també es donen les invitacions per a la Gala d'or, on es donen els primers premis, per aixo deie que el gala argent ere de segon nivell no per una altra cosa, ahi va lo milloret de cada nivell, i les entrades son escases, donen una invitacio per cada nominat a cada premi, i dos invitacions per a acompanyants, normalment pares, un total de 20 alimnes entre xics i xiques de cada nivell, en veritat es algo que se li pot donar importancia, de 180 alumnes de cada nivell elegeixen nomes 20, i d'eixos nomes seran uns pocs premiats.
Jo, sorprenenment vaig estar elegit com a invitat a la gala d'or i nominat a algun premi d'alguna mateira, no m'ho esperava, vaig anar al escenari com si fora els oscars, baixe les escales i un foco que ilumine, america total,damunt la dona que deia els noms va dir especialment: m'alegre molt de que aquest alumne vage invitat, directament dese catalunya Miquel porcar, com deie america total, com si d'una pelicula se tratare,pero dixem aquest tema que no faig aquest escrit per parlar de mi ja que no hi ha ningun valor en tot aixo
El tema es, que quan arrive d'alt i me donen les invitacions despres volen remarcar a qui han elegit per a la personalitat de l'any, que? que es aixo?, jo no tenia ni idea de lo que era, vaig eixir elegit com la majoria de xics(perque es dividia per sexes) que estaven invitats, pero no vaig acavar d'entendre en que consistia exactament.
Al final, els meus amics em van explicar que era un concurs per a vore qui era el mes popular o mes social segons el profesorat o no se qui de la direccio de l'escola. No em pareix be, i en fet no m'agrada ser participe d'algo aixina, com jutjar qui te una millor personalitat, o qui es mes popular, es totalment injust, ja que no n'hi han notes ni res per a poder evaluar aixo, ni vots! i es injust perque cada u te una personalitat, i ninguna es millor ni pitjor, premiar a algu es dirli que es millor que els demes, i fer aixo en materies escolars me pareix acceptable( encara que no comparteixc l'idea de agrandirlo tant com ells ho fan, es realment un espectacle) pero en personalitat, es insultant.
Jo, no els dire que no vullc participar, crec que es una falta de respecte per lo que fan, i ademes els podrie sentir mal i no vullc trencar un any tan bonic com aquest per aixo.
Es pot vore de moltes maneres, di la millor manera es per a fer un premi gracios de que a sigut el mes personatge del any, i han elegit al catala perque ere un personaje i un "mamonetis", pero si es fa desde el punt de vista popular nomes se pot vore qui es el que te mes amics i mes importants, no ho soc jo i damunt sincermanet no crec que tinga una personalitat tan baona, i crec que no es correcte premiar aixo, ja que cada persona es especial, cada u te una personalitat distinta, ni millor ni pitjor.
Felicitar la dirreccio, perque el montaje es brutal, els espectacles i l'essenari es magnific.

La vita è bella

Somriu sense tinre una rao...
Estima com si tu fores un xiquet...

La pelicula "La vita è bella" sempre ha sigut la meva preferida per l'amor a la vida que vol trasmitir.
Per aixo fa falta aprofitar la vida, i trasmitir alegria als demes, lluitar per un nou mon, ara es dificil somriure en tot el que hi ha en el mon, per aixo cal millorarlo, sino voleu millorarlo per els demes, feulo per vosaltres mateixa, per poder somriure!



Smile, without a reason why
Love, as if you were a child,
Smile, no matter what they tell you
Don't listen to a word they say
Cause life is beautiful that way.

Tears, a tidal wave of tears
Light, that slowly disappears
Wait, before you close the curtain
There is still another game to play
And life is beautiful that way

Here with his eyes forevermore
I will always be as close as you
remember from before
Now that you're out there on your own
Remember what is real and
what we dream is love alone

Keep the laughter in you eyes
Soon your long awaited prize
We'll forget about our sorrows
And think about a brighter day
Cause life is beautiful that way.

We'll forget about our sorrows
And think about a brighter day,
Cause life is beautiful that way
There's still another game to play
And life is beautiful that way.

Odi

Esta setmana ha sigut dura, examens de frances i concentracio al maxim en les classes, i pitjor encara quan dos amigues han trencat la relacio definitivament, culpa de les dos, una per parlar mal de l'altra, i l'altra per quan se va enterar anar a escupirli, lleig, i direu, no son amics aixo, ok jo tambe ho pense, els amics mai fan aixo, diem coneguts, no han sabut portar la situacio ninguna de les dos, la primera, per parlar, perque dius coses dolentes? i encara que n'hi hage alguna rao, callat i traga, el odi, nomes porta a mes odi, i l'altra per anar i dirli de tot i escupirli i pegarli, lleig, repeteixo.
Paremnos, disem de discutir, i mirem als demes, mirem les coses bones i avans de fer algo respirem i pensem si es correcte, disem apart les coses que ens hagen fet, jo soc igual, en els mateios defectes, i tambe tinc que parar i respirar a fons...
De vegades pensem de canviar el mon, esta molt be, me pareix perfecte, i ho apollare sempre, pero estos revolucionaris(molt bona gent) tindran com tots odi, odi al estat odi a un partit politic, o a gent en concret, i nomes els fa que cremarlos per dins, els nombre a ells perque es la gent que me senc mes identificat i com he dit avans, soc el primer en dirme aquestes coses.
Odi al PP, al PSOE, odi als feixistes, al rei, prou! la vida es massa curta per amargarse, viu i deixa viure, i deixa viure a tothom, encara que "tothom" no et deixa viure.

Trist es quan veus un grup d'amics trencat per dos persones, i mes quan la majoria no ha estat involucrat...

Si jo odie(per fixar un exemple), afecte als que estan al meu voltant, encara que no ho digue, els afecte, isa amargor no trasmiteix res de bo als del voltant, "no odiar" es "presque" imposible pero es el cami a que tu mateixa, i els demes, siguen mes feliços.

Pd: no se si m'estic repetinc amb aquest text, pero es el meu blog!!

Notre Dame du Bon Conseil

 Jo he viatjat per el meu pais, i encara busque qui soc jo...

I nosaltres mateixa no ens coneixem, no sabem els nostres defectes, ni les nostres reaccions, i ens busquem, pero no encontrem la resposta, i busquem, pero la vida pareix que no te donara les solucions, pareix que estiguis destinat a no saber-ho, i busquem, i el teu cap esta confos i no saps on anar, i busques...i busques perque has naixcut per aixo, per a buscar respostes, i segueixes perque no pots caure ara, la vida canvia en cada estacio... i encotres?

http://www.youtube.com/watch?v=-iIj58lChHM

Dans mon coeur, y a un violon
De Métabetchouan à Saint-Dilon
Dans ma tête, y a plus de chanson
De l'Îe d'Orléans à Saint-Edmond
Dans ma gorge, y a comme un motton
De cap Tourmente à l'Assomption
Ma vie fitte avec les saisons
Du cap Espoir à Déception

J'ai fait le tour de mon pays
Je cherche encore la trace de qui je suis
Ma mie, la fête est fatiguée
Je sais plus où aller... ni sur quel pied danser


Une page blanche sur le lit du motel
de Havre-aux-Maisons à Mirabel
Mon crayon a du plomb dans l'aile
De Montréal à La Rochelle
La télé ne m'inspire rien de bon
de Sainte-Véronique à Laurier-Station
Un avant-goût du grand plongeon
De nulle part au quartier Rosemont

J'ai fait le tour de mon pays
Je cherche encore la trace de qui je suis
Ma mie, ma tête est mélangée
Je sais plus où aller... à quel saint me vouer

Je prends mon char, j’ai pas sommeil
Rouler jusqu'à la fin du chagrin
Y a une pancarte su'l'bord du chemin...

...Notre-Dame-du-Bon-Conseil...
...Notre-Dame-du-Bon-Conseil...

J'vas m'arrêter icitte, j'cré ben
Avant de finir dans le ravin                            
J'espère qu'y a quelqu'un qui veille

À Notre-Dame-du-Bon-Conseil...

Toronto

Simplement, genial, en comparacio al viatge a Boston, li pega mil voltes, no vam parar de fer activitats, no com en Boston que teniem temps lliure per anar de compres, me va encantar, i al gent genial, gent de tot el mon, Brasil, Thailandia, Turquia, Honduras, paraguay,frança, austria, suissa, Colombia, Mexic,Chile,Nova Zelanda, Portugal, Japo, Republica dominicana,Alemania,Italia, Catalunya, i segur que men olbide algun mes encara, 100 jovens reunits i entenentmos com mai.

El millor, que no hi havien diferencies entre nosaltres, ens sentiem tan integrats, que nomes podiem entendremos, i la diferencia mes gran esta en el turc, en ell vaig parlar llarga estona de politica, de la seva religio musulmana, de la meva, de les societats, i en coses no estavem d'acord, pero no eren discursions, ere un simpatic intercanvi d'idees.

Crec, que si en aquets mon, intentarem comprendre un poc al nostre company, tot seria millor, intentan sempre mirar lo bo, no pensar lo roin, intentar pensar que lo que fa segur que es per a be, als grans politics no se lis pot dir aixo ja que els grans interesos son els economics, pero si en la nostra societat, tots sent una miqueta mes aixi, seriem mes feliços, amb menys problemes, amb menys estres.

Fa temps vaig dir que havie canviat, i no estave content en lguns aspectes, si vaig dir aixo, va ser perque avans mirave(o jo creie que mirave) el costat bo del mon, que provava de que lo que jo pensara de les persones fora el millor, encara que en molts casos no m'entrava al cap crec que era en la majoria.
I fa poc mirave el costat mes roin, mes lleig, per aixo estabe trist, perque nomes veia el costat roin de les persones.
Un mon nou tambe es el mon que tenim cada un, jo m'el intente fer cada dia, i cada dia el meu mon es transforma.
Je cherche encore la trace de qui je suis...
i Sentin Mes aïeux, el cap s'em relaxa, i el meu mon es millor cada dia...

L'alchimiste

Avui, Alain i jo hem anat a vore el ultim partit dels Canadiens de Montreal al bar de l'alchimiste, ens hem pres4 birres i una de natxos i hem vist com els de Montreal perdien i deien adeu a la copa, i parlant parlant hem arrivat, que aço s'acava, que queden menos de 3 mesos i que s'acav, si repetitiu, pero es aixi, moltes coses per a dir, i poc de tenps per a fer-ho, i li viscut ja ha passat i no es repetira, els moments de hockey en l'exterior a -30 graus son els millors de la meva vida en quant a disfrutar del hockey, els primers moments en l'escola, sufrint com un mamó i com si fora el mes dificil del mon quan ara em pareix estupid, els amics amb els quals no m'entenia...
Queden poc mes de 2 mesos i ara tinc que dir tot el que he de dir, no ahorrarme res, dir a la gent que m'estime, que me l'estime i trasmitir tot el que no he trasmitit.
L'alchimist, es un bar on desde el principi hem anat, i on la relacio entre Alain i jo ha estat mes fluida, mes natural, mes ne el nostre ambit, pero avui he sentit que ell parlava com si tinguera la mateixa ansia per isos 2 mesos i mig, isa ansia per dirme que jo m'he fet un lloc en la seva familia, i si, Alain ha sigut de les persones que mes li he notat les coses, natural com es ell, els dos sabem, que tot aço quedara per a sempre en nosaltres.

Consumisme

Ja vaig parlar en l'entrada pasada, pero ho tenia que dir perque tot hi sent una cultura diferent, em sorpren i em pareix estupid que siga aixi.
Vam anar a Boston, viatge de 8 hores, llarg pesat i damunt en la aduana dels estats units em van fer baixar i em van fitxar, c0m en les pelicules, tots en silenci, amb un respecte que ningu somreia i aixo, pero aixo no es el tema, es una anectoda que em pareix graciosa.
La questio esquelo que vam vore de Boston van ser tendes i tendes, de turisme( iquan dic turisme vullc dir coneixer un poc la historia i els monuments importants) poca cosa, nomes un passeix en un bus que damunt parlaven en angles, i si, pillavem prou pero no tot el que calia per tindre algo clar de boston, i lo que vos deia mes de 6 hores en tota l'estancia en Boston per a comprar, 6 hores! que dius ok un record de una camiseta en el nom de Boston vale me pareix correcte, pero esque 6 hores en tendes de roba normals, com si de zara se tratare, la gent anava i mirava i comprava per comprar, el mes gracios es que els meus companys sortien del bus tot contents dien: "Wow je vais depanser" depanser es traduiria a gastar, pero no se pero jo no comprenc ue la gent estiga contenta pêr gastar dines, si te vols comprar roba te la compres en el teu poble que te eixira mes barata , i si me dius que no nhi han tendes bones, pues ten vas a montreal que estas a 50 minuts, pues no, un viatge per a comprar roba.
Jo vaig anar en 0 dolars americans, i he tornat en 40 mas o menos, no he utilitzat la targeta, nomes he utilizat els dines que ens van donar per a dinar i sopar, i encara m'han sobrat no vullc dir que no siga onsumista, perque ho soc, i me compre coses que no necesite, pero el que vullc fer entendre esque una cosa es ser consumista i laltra es anteposar aixo a aprofitar un viatge a una ciutat important.
Res ho tenia que dir perque em mataba, bona nit i fins dema.

Turisme... Shoping? i Bon dia!!

Dema a les 5 del mati, agafem el bus i ens anem cap Boston, men vaig en la orquestar, per a fer un concurs, estarem alli 3 dies i vorem i visitarem la ciutat, pero, nhi ha una cosa que me sona extranya, esque mos reserven un temps del divendres per a anar a comprar i comdiuen asi "magaziner", i em xoca perque uan vas a vore coses no vas a compraqr, no, vas a vore coses, i el sistema que tenen asi del turisme es algo aixi.
Que podem anar a vore per asi? preguntavem a l'oficina de turisme de qualsevol poble, i mos dien cuasi sempre els carrers on n'hi haven tendetes i naturalment, mes gent, pero ami no magrada comprar!!!!

La societat s'ha fet consumista fins tindre que consumir en els llocs on vas de viatge? Si la societat es consumista, i jo ho soc, i me pareix mal, pero una cosa es crearse les seves propies necesitats com teles, mp3, roba cara, i l'altra es consumir per consumir en altres llocs, aixo no li veig ni cap ni peus, clar una camiseta me pareix correcte, un poquet de menjar tipic tambe, pero reservar un par d'hores per a comprar exclusivament.

Anecdota simple que me pareixia absurda.

I avui Danielle i jo hem anat a comprar sabates per al concert i per al ball de fi de curs, que asi es lo mes important del any, i ella m'ha dit que fa un gran dia, i ho diu aixina, d'una manera, que se li ilumina lacara i un somriure l'ompli el rostre, jo lii pregunte per que ho diu aixi, en isa alegria, i em diu que dir que fa bon dia, li dona alegria, si, ho trovarieu normal, pero esque prtem una setmana en bon temps i tots els dies dient el mateix, Danielle, americana com ella es, es la persona mes sencilla i tranquila que conec, i lo que conec, ella mai s'ha ficat nerviosa, i mai m'ha trasmitit tristesa, crec que si aprenguerem un poquet d'ella fariem als altres mes felisos, la sencilletat que te, el saber valorar les coses, lo poc que necesita per a estar contenta, aixo es inpagable, i jo l'admire, l'admire perque en l'edat que te, es mes jove que molta gent "jove" que jo conec.

Hola?

Ara en una horeta, arriven els meus pares, i me senc "raro", la primavera comensa, que encara freda, i les sensacions son moltes, trove activitats noves que fer, que mai haguera fet, i ningu diria que miquel ho podria fer, i pareix que tot torne a comensar, despres d'hibernar, ixc de ma casa i puc caminar sense que "em fage mal el fred", la neu es derreteix cada dia mes, i la temperatura s'en be de mes en mes agradable.

En pascua els meus pares, viatjarem per on puguem, la setmana que be, men vaig a Boston, i la seguent a Toronto, per no dir les festes en els de hockey, els ateixos que m'han fet un album en una foto de cada un i m'han pagat la camiseta del equip i moltisimes coses mes, que me porten de festa i de tot.

I esque arriva el moment clau de l'experiencia, en el moment que pot ser disfrute molt mes que tot lo altre junt, escomense el bon temps i per fi veiem el sol despres de la escola, i venen els meus pares, i es no es que no els vullga pero no me fan somriure ara, esque ja porte el somriure a la cara desde fa molt de temps. I nomes fara que la alegria esclate!

De qui es el Quebec?

Jo sempre he sigut molt nacionalista, sobretot perque creie i sentie que la meva terra tenie unes arrels molt a dintre, des de fa molts anys i que historicament ens pertany(parle en primera persona pero vullc dir als habitants, a la gent que viu i s'estima la terra) El pais valencia i Catalunya han sigut sempre les meves banderes, la meva ideologia s'ha basat molt en aixó, i mai he cregut que aquesta gent que va reconquerir aquesta terra l'ha llebat a un altre poble, molt mes antic, mes sencill i mes debil, mai ho vaia pensat.
Fiquem el cas que avui en dia existiren pobles i petites regions de poblacio ibera, grega o algun poble antiquisim en les nostres terres, fiquem el cas que estan aillats, que el pais( ahi me refirie a catalunya i el pais valencia) els pagare la vida pero no fer res, nomes aillarse, relacionarse entre ells, i anant desapareixent com una vela que s'apaga poc a poc, sense intentar potenciar la seva gran cultura, pagantlos per viure per no fer res. Que isos pobles tingueren el major porcentage de suicidi de xiquets, i que el estat no els intentara introduir en la civilisacio. Fiquem el cas.
Jo no se, pero tindria la espineta de que el meu poble no ha fet be, majoritari com serie, ha apagat una cultura com si de animals foren, aillantlos com si foren en un zoo, no deixarie de voldre i creure en el meu pais, pero no estarie tan segur de que vol trasmetre aquest pais.
Ara mirem a espanya, i quan algu diu " Viva espanya", se li pot adjuntar coses com feixista, que si ho digueren al meu pais no magradaria, si se diu " visca catalunya i el pais valencia!" se li pot adjuntar que es una persona que esta en contra del feixisme i d'esquerres, per ami es bo, pero si me digueren que aillem a una cultura, i aixina siguerem feixistes, no magradaria l'imatge que representa el meu pais.

Quebec, 71 415 que venen de les antigues cultures, i que estan clasificades com a una cultura diferent a la quebequesa o canadenca, tenen drets diferents, i tenen dret a estar aillats sense que ningu pug anar al seu poble, se pot dir que l'estat els paga per a tota l'eternitat que els hagen envaït, pero la realitat es que no han fet res per a que aquestes persones milloren quan ells van arrivar a el nou continent, ara pareix que la fort porcentage de natalitat fa que cresque la poblacio, jo els anime, que lluiten per a que la seva cultura estigue present, perque ara no ho esta, no es fa res en favor dels "indis", i com he dit avans, ells tenien la pitjor tasa de suidcidi de xiquets del mon(crec), els xiquets veuen als seus pares portant una vida de "gos", tirats sense trevallar i relacionanse sempre en la mateixa gent, i no volen isa vida, pero no coneixen un altra.
Trist es que fa unes decades, el governement quebeques i pot ser canadenc(no ho se) va anar a isos pobles aillats i s'en va portar tots els xiquets per a que aprengueren frances en les escoles de les grans ciutats, separantlos de les seves families, aixo es adaptacio? no aixo es fer avansr la desaparicio d'aquest poble, perque els xiquets no tornaran, ja tenen una vida nova, i el poble estara mes dividit que mai.
No dic que els "indis" siguen les millors persones, tampoc han fet res(no he vist manifestacions ni res per la televicio) per reivindicarse, pero tenen drets, i la seva cultura te el dret de seguir viva.

A el que vullc arrivar, es que quan vaig arrivar asi, no em va costar gaire defensar el Quebec, trovae tantes similituts entre el meu pais, que parixien tirar en la mateixa dirreccio, no dire que ara no ho soc, pero despres d'aixo, u va mes en compte en peus de plom, es una critica al quebec aço, per donarme conter que el puc defendre, pero he de tindre clar com es.
No li tire la culpa tampoc al Quebec, perque els responsables son els politics, d'aquesta mala situacio. Pero cualsevol pot criticar al quebec sabent que li pot atacar per ise costat i que ningu li pot dir res perque es la realitat, i veient la societat es aixina, els joves veuen als indis com gent que s'aprofita dels impostos que ells paguen, que en part es veritat, pero la culpa es del governament.

Com es el meu pais?No es un sant, haura fet coses roines, i es preferible dir que el tenim al cor sabent les roines que desconeixentles.

Reflexionemi siusplau, reflexionemi.

Qui deia que estava negatiu?

Cuasi una semaneta i mitja i ells venen! la familia junta una altra vegada!
si esque ja ho diuen, la familia unida jamas sera vencida!
I despres d'aquest temps, te dones conter de lo important que sont per a tu ises persones que han estat ahi sempre.
Les mamonaes tornaran a estar juntes.
I l'alegria que me done saber que vindran no done cabuda a la tristesa, qui deia que estava negatiu? no ho he estat, i aço fa que ho reafirmi.

Esperant un resposta...

Aci vos deixe la lletra de la canço( si se pot dir canço a la cosa esta) que he fet.

Tambe dirvos que ni estic trist ni pesimista, ni res, per lo de les altres entrades, estic molt content i feliç, soc un poc autocritic pero ja esta, no tinc tristesa ara.

Esperant una resposta

que't diga el que cami que tens que seguir

una canço que t'ha perdut

pero que damunt t'agradava

i no saps com encontrarte,

ni tan sols per on buscarte

viu la vida tal com es i com va

planta-li cara a la societat

donali la esquena a la soletat

que'aquesta nomes et vol fer mal

Els seus ulls brillaven d'ilució

quan cantava una canço

les seves paraules et van fer mal

pero mai et tornaran a derrumbar

quan un amic et deixa soles

quan el que creies no es veritat

quan un somni se te trenca

i el que pensaves ara s'ha acavat

despertat, tens tot una vida per davant

i llevat, tot el malestar de teu costat

i aguanta totes les patades que rebras

i enterat que la vida no es un cami-asfaltat

Esperant una resposta

l'ultima llagrima ha caigut

despres de totes aquelles mentides

t'has fet mes gran thas fet mes madur

Esperant una resposta

el teu cor s'ha enfosquit

perque la persona que l'iluminava

t'ha dit que mai mes estara ahi

viu la vida tal com es i com va

planta-li cara a la societat

donali la esquena a la soletat

que'aquesta nomes et vol fer mal

Esperant una resposta

el teu cor ha encontrat

una nova rao de viure

per no plorar i tirar endavant

que la felicitat es teva

que ningu te la pot llevar

que te la crees tu mateixa i

que totes les coses poden canviar

que la felicitat es teva

que ningu te la pot llevar

que te la crees tu mateixa i

que totes les coses poden canviar

Que totes les coses les pots canviar

que tu tot ho pots canviar

que la felicitat es teva

i tu totes les coses poden canviar

canvis...defectes? no, forma de ser

Aquesta entrada es com una continuació de l'anterior, i com a conseqüencia, respondre a part de les preguntes i comentaris que m'han donat.
Esta clar, jo fare cuasi sempre el que cregue correcte(cuasi sempre perque no som sants), encara que el que vullga en realitat es tot lo contrari, sempre intentare fer el correcte, el unic problema, la unica guerra que tinc, es en el meu interior, a ningu li afecte.
No crec que siguen defectes lo que parle, no ho veig aixi, ho veig com la naturalesa humana,-pero els defectes entren dins de la naturalesa humana?!!!!!!- ho veig aixi, pero en parts, jo tinc defectes com tots, pero no tinc els mateixos defectes que tu. Quan parle de naturalesa humana es els sentiments, Anakin(ja que fem comparacions frikis) tenie el odi, la ira, la por, i estic segur que tot el mon te aixo, encara que siga en una minima quantitat, son els sentiments que me canvien, els que me perturven, no tinc la "pau interior que tenie avans" i ara pareix que els sentiments aquestos(com el odi, la ira o la por de anakin) creixen en el meu interior, i sincerament, crec que he canviat, no me senc "la persona tan merabellosa" que em sentia avans(tampoc me supervalorae), com deia en la anterior entrada tinc isos sentiments roins, i que no els exprese no em fa ser una millor persona interior. Pot ser canviara, el que buscare sera la "pau interior" que me done calma.
N'hi ha qui diu que es la prespectiva, que es la meva forma de veureu, si, tot es relatiu, jo veig un got pero no es un got, crearte tu mateixa la realitat, sempre es fa, cada u te la seva realitat, i la seva realitat mai para de canviar, qu stiga exagerantlo, no ho se, pero mira el problema es que no es la vista que veig mal, no es que estiga sentin ma tampoc, crec que lo que sen el meu cor ho senc molt clar, i si es la meva realitat la vullc canviar.

Per finalitzar, dir-vos que ni estic deprimit, ni m'enfonse, ni estic trist, estic content, el que pasa es que aquests sentiments xoquen un poc en mi, i me "perturven", si m'he donat conter del que faig/sento i ho vullc canviar, i també se que vindra quan vindra, ni me presione ni m'enfonsare, pero si que crec que soc una mica "lerdo-capullo" com diuen alguns. L'unic que tratava de fer es expresar el que sento, per comentarho, i per parlar d'un tema interesant.

El lado oscuro domina... pero al final lanzare el anillo unico a los fuegos del monte del destino...


Perdoneu per aquesta entrada tan rara, no se si haure contestat a tot, si no ho he fet, fiqueu un comentari i el contestare particularment.

Crec que no soc el jedi que deuria ser...

Quan Anakin Skywalker va dir en la tercera pelicula aquesta frase, ell ja savia que estava anant contra la seva educació, contra els seus valors, que estava canviant, per a pitjor, que el mal se li apoderava, i que els sentiments que tenia no eren normals per a ell, iq ue no eren correctes per a ser un Jedi, després de aixo, va vindre la devacle, va ocorrir una catastrofe, va pasar de ser una esperança, una gran persona en molts bons valors, a ser tot lo contrari, el que estava del costat del mal, i tot va ocorrer en el seu interior, aixo li va fer canviar i en molt de temps no va saber rectificar.

Estic canviant, es segur, aquesta experiencia canvia, transforma la vida, i aixo es inevitable, i jo estic canviant, moltes coses per a be, pero n'hi han altres que, ho canvie per a mal, es molt posible, o me done conter de que aquest mal ja existia en mi.
L'altre dia parlave del enemic interior, ara ell esta al meu costat, i cada vegada mes sovint, esta darrere de la orelleta, i me fa tenir sentiments que feia temps que no tenia, o comportaments que no m'agraden.
No m'agrada com soc, i ho dic perque no m'agrade el que senc, el que pense, no em sentisc agust, tinc autoestima si, eixe no es el problema, el problema son isos sentiments que no van en mi, els intente amagar, n'hi han alguns que han estat tot la vida, pero sempre els he amagat, i mai els he tret a fora, ninguna persona els haura notat, per lo menos ho he intentat molt, pero ara estan ahi, davant meu, i mes dels que jo pensave, i em truquen mes sovint del que estic acostumant, ise es el canvi, vaig a menos en ise sentit, isos mals sentiments.
Estic canviant, i segons les circunsancies en les que visc isos sentiment : 1, han aflorit, 2 han aparegut, ja que mai els avia sentit d'aquesta forma.

I me senc com Dark Vaider,en l'ultima pelicula, quan es dona conter de tot, quan sent que el seu cor esta podrit, quan no es la persona que li agradaria, i me senc aixi, senc que el meu cor sent sentiments roins, no arriva a podrit, i no m'agrade tot el que senc, mai ho he tret, ni mai ho traure, sempre intentare que isos sentiments no fagen mal a ningu, pero estan ahi, i el fet de que els amague i m'esforce en no "fer mal a ningu", no me fa ser millor persona.

Si es trist, molt trist, no em reconec, pero... crec que tinc la solució...

Pero de moment...nomes em veig fosc,fosc...

sacavó lo que se daba

Avui, caloreta, humitat al 100% y un poquet de pluja, i amb aquests 3 graus amb humitat, s'acava el gel, s'acava el riu i s'acaven les vesprades amb stick patins i puck anant al riu i pasant-me hores practicant i practicant, i la pena es que s'acave tan pronte, ja que ja no em quede hockei, ni hockei gel en els pabellons ni a les pistes exteriors ni res, i aixo es lo que no magrada, que ara no tinc on pasar el meu mono de hockeinomano, en el ultim partit, vam pedre, i com vam pedre, en lluita final, en punyaes per el mig i en expulció del partit, aixina ja m'en vaig completet a castello, i s'acava aquest cicle, que m'ha donat tant itant, un cicle que no es repetira en la vida, i que m'esforse en anyaralo per conseguir algun dia mes de patinatge a "la rivière". En la vida, s'ens dona moltes coses, de vivencies, d'experiencies, totes aquestes s'acaven, be o mal, cicles de la vida, que et faran sentir millor o pitjor, com que "la vida da muchas vueltas", n'hi hauran que et faran mal, queno voldras acceptarlos i que et negaras a creure que s'han acavat, aquestes coses que se te donen, i que s'acaven, només se poden rebre i deixarles anar el millor posible, asumirles, alsarte quan caigues i no pugues mes, i saber que un dia o un altre s'habia d'acavar.

No vos resigneu a deixar aquestos cicles, per aixo mes que mai, PP el vostre cicle ja s'ha acavat, retireuvos que ja es hora i no teniu que aportar res mes!

Cosmétique de l'ennemi

Avui, he acavat un llibre molt interesant, la cosmetica del enemic, crec que es la traduccio(el frances no me deixa ja pensar be), no mireu el resumen del llibre si esteu interesats, que de veritat vos el recomano.
En resumen tracta d'una persona en un aereoport que li ve a molestar un altra, aquesta li diu que ha matat a la seva dona, i despres que ells son la mateixa persona, que ell era el seu enemic interior, una persona creada per ell que ere tot el seu contrari,i que al cap i ala fi ell(el protagonista)havia matat a la seva dona,el "enemic interior" li proposava a laltre que el matés, al final laltre el mata donant xocantli el cap contra la paret, i al cap i a la fi, com son la mateixa persona, el protagonista acava suisidanse donanse ell mateixa cops de cap a la paret.
Aixo en resumen, pareix un llibre raro, pero de veritat que es genial, sobretot si no coneixes la historia.

I acava matanse, el enemic interior acava guanyant, i ell que significa la culpvilitat de haber matat a la seva dona, acava matan al seu propi cos, com si aquella culpavilitat siguera el mode de suicidi,com si la part mes interna de u mateix, acavara dominant al ser, i per odi, rencor, por, culpavilitat, el "ser" s'acavara matant, o en les paraules del llibre, odiant a aquella part interir, a ell mateixa, a tot el que ha fet, i que els seus actes ja fets i ja sense solucio, acavarent trencantli la vida, acavaren sense poder superarse, i fent creixer una desesperacio en la seva ment ue mai havia tingut cabuda.
Hi ha moltes refleccions que se poden fer sobre el llibre, jo en traure una, que no es la mes facil de traure pero es una.
En la vida, ens enfrontarem a problemes, fallarem, farem coses que despres ens arrepentirem, que no imaginavem que podiem arrivar a fer, coses que per molt de temps estaran en el cap, amb remordiments, pero hi ha que sabersuperarlo, els errors mirarlos les vegades que fagen faltan, pero nomes mirarlos per rectificarlos i per millorar, al enemic interior, parlari una vegada, i no escoltarlo mes, seguir endavant en una lluita que dura tota la vida, i amb la força acavant vencent a aquests remordiments, no deixar portarse per aquestos i no enforsarse.
Tots fallem, pero la gracia esta en que cada vegada fallem menys i que en aprenguem d'aquests.

Pero per al llibre n'hi han moltes conclusions, jo m'invente una i vosaltres llegireu aquestes linies mal fetes, que miquel intenta pero no ho fa be perque escriu sense pensar i amb faltes...
"aixo ho diu el enemic interior de miquel"

Un abraç a la felicitat!

Ojala li poguerem donar un beset al sol i a la felicitat per a que vinguera cada dia a voren-mos...


Mentres no poguem, seguirem caminant cap a la mateixa direcció, i per el mateix cami, l'alegria que mos ompli tots els dies.

Polytechnique

El 6 de decembre de 1989, un "boig" va entrar a l'universitat de Montreal, amb un rifle, i moltisima munició va aconseguir matar 14 dones, i despres a ell mateix, la rao, ell defenie que les dones tenien mes privilegis que els homes en certs aspectes de la vida i que el estat les favorae, ell no havie encontrat trevall, ni havie pogut entrar a la universitat de Montreal, segons ell perque les dones li havien llevat la plaça.

Avui he anat a veure la pelicula, una pelicula molt bona, que se nota que no es tan americana i es mes quebequesa, no es limitave a narrar els sentiments de les persones afectaes i descriure al boig com un boig que mata, si no feia entendre la visio d'aquest, i veure que aixo passa en una epoca on la gent ens nomenem "civilisada" no es digne d'aquesta paraula.

Segons conta la historia, la real i la de la pelicula, ell entra primer a una classe, i diu:"les gars à dorit et les filles a gouche", els xics a dreta i les xiques a esquerra, despres els mana als xics que ixquen, i una per una tira a totes les dones, despres tranquilament sen va a la cafeteria, a la sala d'estudiants, per tot l'edifici, clar la gent no s'ho creu, i molta es queda alli, fins que sentisesn els trets, 14 dones, no son nomes 14 dones, ja que als pocs dies un estudiant es va suicidar de lo impactat que estava perque va anar a vore si estaven vives les seves amigues i estaven mortes, families destrosades,segur, i els supervivents, que no tindran mai la seguritat que tenien avans de la masacre...una prova mes de que el maxisme segueix existent, i que l'odi( ja no parlem de maxismes de feminismes de feixismes i demes), que el odi pur i dur, el tindrem sempre en la nostra vida, dia a dia, existeix i existera.

Al final de la pelicula una de les personatges principals que sobreviu(es ficcio, aixo s'ho han inventat per fer mes xula la pelicula), li envia una carta al pare del assasi, dientli que el seu fill li va canviar la vida, pero el que mes m'ha agradat es que diu que per fi s'ha quedat enbaraçada, i li diu que si es un nen, li ensenyara el que es el amor, i que si es una nena que li ensenyara que tot el mon li pertany(en el bon sentit).

I aixo em fa pensar, que aquesta societat esta faltada de donar i rebre amor, que l'odi esta molt incultat de moltes maneres, i que aixo nomes perjudica a la propia societat, jo, no me donat conter del secret aquest, no he comprenut fins fa ja prous mesos que part de la felicitat esta en no odiar, en estimar, i que part de que jo ho entenguera ha sigut gracies a Joan lledo, que m'ha ensenyat i m'ha fet comprendre que el veritable significat que deu vol donar es ise, de estimarse mutuament, no vaig a parlar de religio, nomes dire, que ell, amb isa via religiosa, me va fer compendre un gran sentit per a la vida, i que els pares, haurien d'ensenyar aixo que l'amor es el que te fara creixer per dins...


En resumidas cuentas...menos odio i mas quererse los unos a los otros, venga ya!

De prejudicis...

Vam arrivar a classe de formació personal, una classe un poc inutil que intenta ensenyar valors i fer debats per a que la gent s'expresse, encara eren els primers dies, no coneixia a molta gent clar, i em va xocar tant que les xiques es pintaren tant per anar al colegi, aixi que li ho vaig dir sense maldat a una, i aquesta em va dir que ella no es maquillava molt, i en seguida va senyalar un altra que anava encara mes mes repintada, anave ella monisima, amb la tipica roba de pija i pintaeta com ninguna, les pestanyes, els mofletes, el pel, tot, estava arregladisima, i en seguida vaig pensar, quina xica mes pija i superficial, no se si son les paraules correctes que vaig pensar, no tenie res en contra d'ella pero tampoc pensave que fora ningu aixina especial, que em poguera ensenyar algo determinant, ho vaig pensar , i mal fet, tot el mon ens fem idees sobre la gent, jutgem d'alguna forma pero tots ho fem, crec que es inevitable no tindre una image d'algu, pero tindre una image negativa o per dirlo com crec que jo ho vaig pensar, no positiva, es ahi on hem de canviar.

La questio es que va pasar molt de temps( avore jo no tenie res en contra de ella, ni la mirave mal ni res, nomes pensave que ere una xica normal, no res roin) i avans de Nadal es va fer una reunio d'immigrants d'origen sudamerica(la majoria parlant espanyol) per a favorisar la adaptacio, vaig anar, avore que podia fer, i la xica estava alli, no perque fora immigrant sino perque va a classe d'espanyol i la profesora li va dir que anara, el tema es que ens vam separar per joves i adults per tractar els nostres problemes, vam estar parlant tal, i en un moment donat la directora va dir que estaven alli per ajudarnos i va ficar lexemple que si no teniem amics que anaremi els ho diguerem,aleshores va eixir una xica negra de un pais d'africa( ella parlava frances,no espanyol) i va dir que ella no tenie amics, que el seu frances es parla molt mes lent que'l d'aci i que no ho entenia be, quin valor, aixo que si ens pasara a nosaltres no ho diriem, per vergonya, ho va dir ella, asoles, i ens vam quedar tots mirantla sense saber que dir, la directora va dir :" mira segur que dema n'hi haura algu que anira amb tu", i tambe es ise pas que ningu haguere fet, ni ho vaig fer jo( i em pegue cabotaes contra la paret perque no aprenc a ser com m'agradaria), ni molta gent, pero en seguida rapidament, i sense dubtar la xica repintaeta, arregla i pijeta com jo creia, li va dir : "dema tu, vidras amb mi a menjar i xarrarem", i li va donar un somriure perque el gest va avans que la paraula i aquell somriure segur que li va fer alegrarse com feia temps que no s'alegrava...

I he reflexionat moltes vegades, que aquella persona, arreglaeta i mona com va, va ser la unica amb el cor de fer aquell acte, que la seva aparensa es nomes la part de fora, i que l'interior que te es algo que molts no tenim. Vaig jutjar, com tots fem,vaig fer mal, i al final aquella persona em va ensenyar que l'important es l'interior, si tots hoi sabem, pero estic segur que la majoria continuem jutjant per la seva aparença.

Perque ens costa vore a les persones tal com son?
Perque ens costa admitir que una persona no es el que pensavem, i no podem comprendre el que es?
Perque ens costa estimar?
Perque no podem canviar, despres d'adonarnos dels nostres defectes?
Per que ens costa... ser bons?

Tengo, tengo, tengo, tu no tienes nada...

Doncs, si avui parlare d'un poc l'injusticia del mon, repetitiu en mols blocs pero es aixi parlaré desde la meua experencia i senciallament, no parlare de les grans injusticies, sinos de les petites, de les que nosaltres podem sentir, perque on estem no podem sentir la fam de Africa o la explotacio de sudamerica, pero si donarmos conter de com som a vegades, i de lo privilegiats que som.

El fin de setmana, vam tindre "reunio" (de caguera) dels estudiants de AFS, i com sempre parlem molt molt i molt, i va haberhi de gent on els problemes estaven en la familia, on els germans els tenien cels i no tenien molta relacio, altres en els amics, on no encontraven el seu lloc, altres s'aburrien perque vivien lluny de les activitats que se poden fer en cualsevol lloc, i tots queixantmos per el tractament de AFS, per la merda que envolta la organització i per les normes que tenen, ilogiques (ara resulta que els estudiants no podem viatjar soles, i si els pares trevallen quan viatgem? pos torneu un altre any i ho veieu tot sense dependre de ningu, vamos PUM!PUM! ) pero tots se queixaven d'alguna cosa, o estaven per alguna cosa desagust, i la majoria tenen una poqueta de rao, la integracio no va be, estan lluny de les activitats de una ciutat i tot lo demes.

Avui ho he pensat be, i soc el mes afortunat de tots, visc en el centre, si he tiingut problemes en amics pero ara estic millor que mai, tinc activitats que fer, la familia es estupenda, genial, i encara aixi fa unes setmanes pensava si jo estava disfrutant i si al final de l'experiencia hauria disfrutat d'aquesta, també es que fa unes setmanes la meva vició de la experiencia era un poc mes dolenta,o que estat d'anim era pitjor, pero fins ara no he sabut valorar el que tinc, perque lo que si qu ho tenie assumit en el inconsient es que tenie tot el que em feie falta, i els altres tenen menys coses, alguns tenen que mes, pero nhi ha molts que no en tenen.

Habia dit que no podia parlar de les injusticies del mon(ho habia dit eh!), pero el que si que puc dir es que la nostra percepcio de la nostra vida ens fa crearnos les nostres necesitats, sense donarmos conter que tenim mes del que necesitem, que nosaltres mateixa podem viure feliços en moltes menys coses, fins arrivar al punt que la felicitat s'encontra en l'interior(frase repetida de Lola (la que nunca va sola por barcelona!) Mallen), i per finalitzar dir que en aquest mon faria falta que tots estiguesim una temporada en un pais subdesenvolupat, per saber i d'alguna manera lluitar contra les injusticies del mon.
Ami m'agradaria anar a algun pais del sud d'africa, i a vosaltres?



Pd: aci vos dise la desperta de Miquel en plan campament, "por la manyana sale el sol" i lalalala sense saber els acordes i cantan en plan "desafinao" a les 7 del mati en el "camp de mi-année" de AFS, es per a riure!

http://ca.youtube.com/watch?v=PiOEhpVKbJ8

Me guanyat molts enemics mortals!

Uns moments donen color a la vida...

La vida, no es una linea recta on tot ocorre d'una manera regular, se marca per moments, pot ser per petites sensacions, moments, pot ser una temporada, inclus un parell de dies, o matisant, alguns minuts d'un dia que tambe ocorreixen al dia seguent poden canviarte la percepció d'afrontar la vida, de vorela inclus.
Ara, no parlaré que tot em va estupendament, no, no parlare que soc la persona mes feliç del mon, ni que viu els moments mes bonics de la vida o reduint, de la experiencia que estic vivint, no, només matissar, que els ultims dies, o moments, o conversacions soltes amb les persones que conec, me donat conter, que me retrovat, pot ser ha sigut un canvi d'humor, pot ser que totes les persones s'hagen acordat per ser mes simpatiques amb mi, no ho se, pero l'unic que veig es que torne a ser isa persona alegre, que riu, i que amb el riure que te, pot fer riure als altres, he tornat a fer les mamoneries que tant de temps m'han faltat, i m'he vist en un ambient de... no se, pot ser gent que me veu com soc o que li agrada com soc en realitat, pero en realitat, no isa persona que no feie tonteries i estava mes seria que alegre, no ara me veig, fent les tonteries que feie, i sent admitit per la gent, puc dir que estos dos ultims dies he estat rient com no ho feia desde fa molt de temps,amb una sinceritat, i una inocencia absoluta, riure per riure, res mes, no dic que estic feliç com el que més, no pense que m'hagen pasat coses per a que ho degua estar, ni tempoc que aquesta rialla tonta que m'ix ultimament durara molt, no ho se, pero ho tenia que dir, perque al final ens recordem dels millors moments, dels moments que omplen de colors la vida, de moments que te fan riure, ho tenia que contar, perque... si m'olvide d'aquestos moments...qui m'els contara?
Per aixo esta el blog per a llegiur-ho d'aci uns anys i enrecordarme nomes dels bons moments.


Pd: M'estic assustant, perque molta gent me diu que filosofe massa, no ho se, m'ix aixina, Mitxel, tot s'apegue, TOT, i ara escric aixi, filosof o no, m'agrada escriure aixi, si a algu no li agrada, que fique alguna critica en els comentaris i aixina provare de millorar-ho, de crear, perque l'important es la creativitat, eh Mitxel?

Onda positiva

Després de moltes pujades i baixades d'anim, de no trovar a la gent que volia, de estar desagust en persones, de a vegades no sabe si haguera sigut quedarse a Castello, que no per aixo voler tornar, la meva ment ha agafat una estabilitat minima, un estat normal d'anim i de sensacions.

Es com estar agust com u esta, veient com les coses canvien i succeixen, en els mateixos problemes que avans i les mateixes necesitats pero amb un plus d'alegria que em fa estar de bon humor, mes receptiu i amb més onda positiva, perque si, tambe he tingut onda negativa, dies amb mal humor i en ganes de arrivar a casa i no fer res, peró en les ultimes setmanes crec que agafe una estabilitat major, els amics de l'escola em pareixen que encaixen me amb mi, i ja no els veig com que no son una opcio de pandilla per eixir, i encara que parega mentida, crec que ara per ara, podrie dir que en gran part estic acostumat a la vida quebequesa, el ritme de vida, de fer les coses, i dificilment de explicar m'estic acostumant d'una manera que m'agrada.
Crec que qui diu: "estic acostumat" pero en realitat no li agrada el mode de vida que te es que realment no esta acostumat, ami cada cop magrada mes, pot ser perque ara per ara torne a ser amo i senyor del que faig, no que faig el que me done la gana sense un control, pero si que tinc una independencia major en el fet de que se com vaig a fer les coses, se com anire a tal o cual lloc, se que anirea comprar aço o alló, no es com avans que estava perdut en un mon desconegut.A castello ja ho tenia controlat, sabia com passar-m'ho be, on encontrar a la gent, el rollo de castello i en general estava be alli perque ja ho tenia tot acceptat i sabia com podia fer les coses. Crec que aci ja puc dir que puc planejar uns bons fins de setmana el propi fin de setmana, i aixo es algo que m'agrada.

Per aixo dic que estic estable, conec aço i de moment tinc una estabilitat emocional, pero e tambe que no durara, com el barça imparable com esta, costa de creure que aguantara eixe nivell de joc tota la temporada se que algun dia tornare a caure i l'important serà que quan pergue el partit pugue tornar a tindre l'ilucio que tinc ara per jugar be.





Per altra banda, totalment diferent del tema principal, he trovat ONG, estic contentiiiisim, sere monitor d'unes persones amb deficiencies mentals i tambe discapasitats, i amb altres persones organitzarem activitats per a ells, o estarem alli quan ells ho necesiten.
He vist avui el video del campament, sou merabillosos monitors, Juan, algun dia se te reconeixera lo gran que eres, i tots m'haveu fet tindre un gran somriure durant tot el video, que ha estat estupendo.
I he rebut el regal de la meva familia de nadal, el marc de fotos electric, moltes gracies, me ficare les fotos mes xules i el ficare en la meva habitacio.