dimecres, 15 d’octubre de 2014

Erasmus?

Avui per fi sento que estic fent el que vullc, que estic portant l'experiencia a on jo vullc, que ara comença la vida que ami m'agrada portar.

Ja fa dos dies que he començat la uni, Per començar tinc una assignatura tots els dies 3'5 h a les 8 del mati pero només tres setmanes, després s'acava l'assignatura. per les vesprades tinc altres assignatures i algunes que coincideixen i que ara no puc assistir, en resumen, que vaig amb prou feina. Però és el que volia, volia tindrem que alçarme a les 7 tots els dies? pues si, sentirme en marxa, amb un poc de tensio, ja m'ho deia el pare: "Miquel has de viure la vida amb un poc de tensió", els que me coneixeu sabeu que soc una persona tranquila i calmada per dins i que m'agrada posar-me el meu propi ritme, però crec que no te res a veure amb aço, una cosa és el ritme interior que tu et marques i l'altre és el fisic i el que te fa no parar a pensar massa, no se si ho explique molt be, però jo m'entenc... i així estic sense parar, aprofitant cada moment fent coses i veient que no arrive a tot.

La universitat m'encanta, classes petites amb pocs alumnes, que facil és treballar així! treball constant cada dia a casa i molta proximitat amb els alumnes, feia molt de temps que no em sentia així estudiant, s'habia tornat una obligació i no disfrutava d'aprendre'n, m'hauria encantat estudiar aixi a la FME, però pareix que no tenim els recursos suficients per fer-ho, crec que hauria aprofitat l'experiencia molt més, amb els grans professors que tenim, estariem molt més lluny.

I així estic, d'aqui poc començare l'anglés i amb ilusió d'aprendre'n molt.

I em paro a pensar que és el que volia, volia rutina, algo diferent peró rutina, m'agrada la estabilitat i aixó és el que buscava, i així estic be, tinc la impresió que podria estar molt de temps així, o que podria quedarme temps aqui, i per aixó avui m'he enrecordat de Victor Perez que un dia em va dir: "Miquel tu estas bé allà on vas i amb la gent amb qui estàs, i aixó és important", Victor sap observar les virtuts de la gent i aixó és una virtut molt molt important, al mon ens fa falta ser més observadors, no parlar tant ni escriure en un blog i parar a observar que passa al nostre voltant, trobariem moltes coses si en lloc de buscar observarem.

Nota: Com sempre, és una entrada de pensaments, no prengueu el que dic com a la meva veritat, només es una veritat parcial i subjectiva per a la meva persona!

diumenge, 28 de setembre de 2014

Principis

Ahir, mentres escrivia en el blog, estava sentat en el living room de l'hostal (fins el dia 1 no puc entrar al pis) un noi alemany es va seure al meu costat amb l'ordenador també, jo vaig saludar-lo i finalment el vaig invitar a vore el Barça a un bar, vam xarrar prou, un personatge interessant, havia estat dues setmanes en Krakow estudiant polonés, això em va sorprendre gratament, ell havia intentat comprendre als polonesos i aixó em va semblar honorable. Finalment vam eixir per Kazimierz (el barri jueu),  i la nit va anar normal.

He de dir que aquí els Erasmus i estrangers no estan massa ben vistos (és una impressió que m'he creat en uns pocs dies, pot ser estic equivocat), ho trove relativament normal, els invadim, es una ciutat cada cop més turística i la majoria de estrangers no fan un mínim esforç per parlar polonés, quan algun estranger ve a Espanya i intenta dir alguna paraula en Castellà o en Català nosaltres ho agraïm, preferim que ens diguen "hola, no se hablar español" que ens comencin a parlar en anglès directament.

Anant pel barri jueu el noi alemany i jo ens vam trobar un grup de polonesos, en aquell moment buscàvem un lloc per prendre algo, ell els va començar a parlar en polonés molt educadament, entre el grup de polonesos un home de mitjana edat va dir en angles, "Just go right" amb un to seriós i poc amigable, per a després afegir "Go out!" el meu amic els va demanar per favor per un lloc mentres jo observava l'escena, i l'home insistia en què ens anàrem, que els deixarem en pau, pot ser m'equivoco però la impressió en aquell moment es que ens va jutjar només per ser estrangers, i ho repetisc, pot ser m'equivoco. Jo no volia bronques així que li vaig dir al meu amic que ens anàrem, pero ell va insistir, finalment ens vam anar.

Jo li vaig dir que ell estava sent correcte però que l'altra gent no volia parlar res en nosaltres ni res, que quedar-mos alli només ens hauria portat problemes. I ell em va dir que ell estava sent correcte i que no tenia perquè anar-s'en d'un lloc quan estava comportant-se correctament. Després de meditar-ho un moment el meu pensament ho va comprendre i va ser com una gran realitat que se't revela, per mi aquella acció va ser una acció de principis i de valentia.

Si tenim por de defendre el que és correcte, estarem renunciant als nostres principis, ell m'ha ensenyat que estes petites coses també són principis i que t'estàs traint si no les fas, ell ha aprés polonès, els ha intentat entendre, ha sigut educat, i NO se pot tolerar que li faltin el respecte. Jo aprendré polonès i intentaré entendre aquesta cultura, que crec que té molt a ensenyar-me, seré tolerant i intentaré ser educat amb ells, però no permetré que em faltin el respecte si jo ho faig bé, he vingut aquí per aprendre d'ells, la meva acció no té res de dolent, per tant no m'he d'amagar de ningú.

dissabte, 27 de setembre de 2014

Coses intrascendents

Avui ja fa uns dies que he arribat a Krakow i la veritat és que tot ha passat molt tranquil·lament i seguint els passos necessaris...sense deixar de banda les aventures.

Primer dia:
Vaig arribar sense dificultat l'Hostal i bueno el primer contacte amb l'angles va ser un poc "uf que difícil s'em farà" ja que els de la recepció parlaven rapit, i a part els primers que vaig coneixer van ser uns australians que estaven de viatge per Europa de mochileros. Després vaig decidir escapar me una estona i pegar la primera volta per Krakow, volia sentir me un poc de la ciutat, sentir-la assoles i començar a situar-me, aixi que vaig pegar una bona volta. Bon recorregut d'hora i mitja caminant per tota la ciutat.

Segon dia:
Este dia comence peculiarment, quan em desperto estava fet caldisim, amb un catarro de collons. Com que volia que algú em mirara la cicatriu de l'operació del quiste algun cop més vaig anar al primer hospital que m'havien dit que podia anar. Allí em van explicar que eixe no era l'hospital per al tipus de cures, aixi que vaig anar a l'altra punta de la ciutat per a qué m'ho curaren. No podeu imaginar la situació...el fet d'intentar explicar que et van operar d'un quiste pilonidal i que necessites una cura...la recepcionista de l'hospital es pensava que encara tenie el quiste i que m'havien d'operar, un espectacle, jo creie que em tornaven a obrir. i ella no era massa agradable, moltes hores d'espera i una situació complicada per a enriures després.
Eixa nit vaig conèixer als francesos i es va veure en seguida que coincidíem molt i que viure junts era una gran opció.

Tercer dia: Apart de buscar pis com a locos, vaig conèixer al cap d'estudis de la facultat de matemàtiques, vam parlar de grups i problemes irresolubles i poca cosa més, mera burocràcia.

La resta de dies han sigut monòtons, buscar pis i buscar pis i buscar pis i per la nit alguna cerveseta amb la gent que he conegut(som uns guiris, tot es barat per a nosaltres). I ahir va encontrar un bon pis, així que la situació canvia totalment desde ahir, ja més relaxats per poder buscar i fer altres coses
.
Fins aquí les coses intranscendents...

Avui m'he passejat per Krakow un altre cop, fa un dia meravellós i després de ploure ha pegat un sol que fins i tot podie llevar-me la caçadora xulisima que m'he comprat per 3 pln(80 cèntims d'euro).Viatjar i estar sol et fa conèixer com ets realment, i jo avui m'he donat compte que m'agrada estar soles, que amb gent estic agust, però que se viure soles, crec que això m'ho ha ensenyat la experiència en Quebec, crec que la experiència en Quebec m'ha ensenyat moltes coses i no soc capaç d'imaginar-me sense aquell any. Hi ha gent que no sap viure soles, que necessita tindre, no és dolent, és la vida, cada un viu una vida i és com és per la vida que viu, per l'entorn, eixe pensament m'ajuda a intentar no tindre prejudicis de la gent. Però tornant al tema de estar sol...només remarcar que m'agrada, avui he dinat sol en un "bar de llet" (bar típic polonés), fet en la època comunista) i estava agust, després he passejat amb màniga curta per la ciutat i estava genial, sensacions que escric per poder-les recordar algun dia.


Avui l'entrada ha sigut un poc caotica, però volia escriure. En general estic de categoria, coneixent molta gent i disfrutant el moment.

dimarts, 23 de setembre de 2014

Camins

L'altre dia, de camí cap a Barcelona estava pensant en els camins que es prenen en la vida i també en els que TU no prens, però que els has de recórrer igualment.

Estos camins són un poquet complicats, ja que, no els elegeixes tu, no és un camí que hagis decidit recórrer, només saps que estàs al principi del camí i que l'has de recórrer. I no val no recórrer-los, no val obviar-los, els has de caminar. No diré que són difícils perquè això és implícit en el llarg camí de la vida, que és difícil. Són els camins dels nostres estats d'ànims, de les nostres emocions, dels processos del nostre interior.

Molts cops el camí que recorres és una senda amb poques indicacions i et sents perdut, no saps quan falta per acabar-lo, és possible que un dia creguis que estàs en forma i que falta poc però que en realitat només has fet una petita etapa del camí.

En general en els camins de l'estat d'ànim i de les emocions mai saps com estàs realment. Jo, que em considero una persona que s'analitza ( o ho intente ) prou, mai se com estic realment.
Fa uns mesos Mitxel ens va deixar i la meva família vam començar un procés, un camí, que és llarg i dur, i que no sabem quan l'acabem ( si l'acabem ) i que el tindrem present sempre en la resta de la nostra vida. Junts ha sigut menys difícil recórrer el primer tram, però encara queden moltes. Ara ens separem i això forma part del camí i per tant hem de caminar aquesta part si volem sobreviure.

Avui comence la meva aventura en Crakow i el procés de superar la mort del pare passe per allí.

Normalment el que escric en aquest blog són pensaments que em passen pel cap en un moment i que com sóc impulsiu (com a Porcar que sóc, eh Nuri ;) ) els escric sense filtrar si és coherent (o no) escriure-ho i exposar-ho. Normalment m'agrada acabar l'entrada amb alguna conclusió més o menys optimista i sol ser alguna cosa que m'he tret de la màniga i que, per tant, no té perquè se veritat...ahi va la d'avui:

En els camins de la vida molts moments et sentiràs mal, perdut, parat, cansat de caminar i sense avançar, l'important a tindre en compte es que has de saber que l'has de recórrer, encara que sigui lentament. No vulguem acabar el camí ràpid perquè aquestos camins són com una carrera de fons i que per tant, el dia que menys t'ho pensis et trobaràs al final del camí.
Pd: He arrivat i estic be!

dimecres, 1 de setembre de 2010

Una nit

Aci vos deixe una canço que havia d'acavar fa molt de temps i l'he acavada fa unes setmanes.

Saps de bona ma que jo t'aprecio
i que per a mi eres algu d'especial
jo soc franc amb tu i no et menteixo
pero a vegades penso que no te he sigut clar

Si poguera contarte tota la veritat
crec que no em voldries escoltar
pero encara aixi et contare un secret
a cau d'orella ben baixet

Una nit, al clar la lluna
una canço resona una veu que s'et trenca
Una nit, un poc rosada
que trenca en el matí tota l'angoixa que portes dins

aquest secret que et contare, no es un secret secret
mes be es compartir el que senc
aquest secret, no es un secret secret
es demanarte si m'ho permets

si m'ho permets, et portare ben lluny d'aqui
per a que no ens separi res
si m'ho permets t'intentare ferte feliç
per a que no ploris mai mes

Una nit, al clar la lluna
i una canço resona i una veu que s'et trenca
i una nit, un poc rosada
que trenca en el matí tota la angoixa que portes dins

I despres d'aquesta nit, tot haurà acavat
totes les coses boniques que ens hem dit se n'aniran
I despres d'aquesta nit la pena em revindra
la teva amistat llunyana pot ser mai no tornara

I despres d'aquesta nit, el meu cor s'enfonsara
davall ciment i terra, darrera parets espeses
i una nit, un poc llunyana per ami
un poc sincera un poc trista... molt amarga

una nit, al clar la lluna
i una canço resona i una veu que s'et trenca
i una nit un poc rosada
que trenca en el matí tota la angoixa que portes dins

dimarts, 3 d’agost de 2010

Tornem a estar aqui...

Si, he tingut que vindre a Quebec per a tornar a escriure en el blog, no ho se, pot ser sigue inutil tornar a intentar fer reflexions, o contar coses, o dir "n'importe quoi" com ja feie avans, ho intentaré...

Epoca fosca:

Aquest any ha sigut dur.Pero crec que el capitol s'ha acavat, ara estic en un estat neutre, llegint el titol del següent capitol, pero sense llegir mes, despres que el ultim no m'acavara de convencer. L'unic que puc dir, es que crec que he aprés coses de la vida aquest any, que m'han passat moltes coses, i que el meu cap, s'ha calfat com sempre en cada una d'elles.


Per tancar aquest proleg d'aquesta nova etapa en el blog, vos deixare la meva canço feta aquest any. La vaig fer en un moment que jo estave negatiu, no li feu cas...

Et despertes cada dia
amb una foscor extranya
el sol no s'ha alsat encara
ja fa dies que s'amaga
i mires de reprimirte
eixa tristesa tan rara
que com un punyal tu portes
al darrera de la espatlla

Mira com vas mira com vens
mira com passa el temps
en aquella cambra tan freda
on hi has ficat la ment
Mira com vas mira com vens
busca un somriure a dintre teu
que si aquest mon no t'el dona...

Un viatge
d'anada i tornada
uns sentiments que afloren
i que et trenquen l'alma
unes notes mal tocades
un mal gest o una paraula
et tornen a la foscor
et tornen a aquesta pena

mira com vas mira com vens...

Cansat de reprimirte
escrius aquesta canço
que no t'alivia les penes
i que not'escalfa el cor
No veus futur a l'esperança
no veus el dia de dema
el sol no s'ha alsat encara
Llagrimes que se t'escapen

Mira com vas mira com vens...

Encara que t'alces cada dia
amb una foscor
encara que no vegis l'esperança
ni l'endema ni la claror
pensa que aqui el mon no s'acava
pensa que aquest no es el final
que trovaras altres persones...
Pero que pot ser et fallaran

Mira com vas mira com vens
mira com passa el temps
en aquella cambra tan freda
on hi has ficat la ment
Mira com vas mira com vens
busca un somriure a dintre teu
que si aquest mon no t'el dona...
L'has de buscar tu mateix.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Ces temps-ci





Icitte à soir, y mouille à siot
On a donné un pas pire show
Le motel est pas vraiment swell
Une chance t'es là pis qu'j'te trouve belle...

J'te r'garde dormir comme un bébé
C'est plate j'avais envie d'jaser
C'pas grave chu habitué Chérie
De m'parler tout seul ces temps-ci...

Depuis quec'qu' s'maines j'dors pu' d'mes nuits
J'ai la tête remplie de bibites
C'est vrai que j'mène une drôle de vie
Des fois j'me dis qu'c'est d'la bulshit

J'aimerais ça pouvoir me r'trouver
Parce qu'chu mêlé comme ça s'peut pas
Le monde entier pourrait crever
Chu juste ben quand t'es dans mes bras...

Je sais qu'y s'passera jamais rien
Qu'entre toi pis moi ça pas d'allure
Quand j'vas r'partir au p'tit matin
On va se dire à la r'voyure...
Même si j't'aimais ben p'tit trésor
Et que mon coeur s'tait accroché
Quecqu'part sur ta route du nord
Entre Baie-Comeau pis Port-Cartier

T'es heureuse ici qu'tu m'disais
Loin des gens stressés de Montréal
Pis y'a ton chum qui est dans l'portrait
C'est moi l'perdant si j'fais l'total

Mais fais-toi en pas trop pour moi
J'en ai vu d'autres, chu un grand garçon
C'fait longtemps qu'je me fais pu d'fausses joies
J'sais qu'ça r'vire en vraies déceptions

Le soleil vient juste de se l'ver
Dehors on entend les moineaux
Qui gazouillent comme pour me rappeler
Qu'tantôt je r'pars pour Gatineau
Je r'viens pas dans l'boute avant mai
D'ici là donne-moi d'tes nouvelles
Tu m'appelleras à frais virée
Pour me souhaiter joyeux Noël...

Sais-tu au moins qu'tu m'as fait croire
Qu'il est encore possible d'être heureux ?
Pis ça c'est c'qu'on appelle d'l'espoir
C'toujours ça d'pris quand t'as pas mieux

T'étais sûrement pas rien qu'un kik
Mais là c'pas mal trop compliqué
Si dans vie y faut prendre des risques
Faut savoir aussi s'en aller

Ça fait que j'vas m'fermer la gueule
Et continuer mon ch'min tout seul
A'ec mon p'tit coeur dans les shoe-claques
Pis ton sourire dans mon pack-sack
Mais tsé tu peux m'rappeler pareil
T'es comme mon p'tit rayon d'soleil
Dans ce monde complètement fucké
Où j'aurais p'être eu besoin d'toé

Dans ce monde complètement fucké
Où j'aurais p'être eu besoin d'toé


Bon, durant la vida d'aquest blog, sempre he fet comparacions dels meus seniments i sensacions amb cançons de Quebec, amb aquesta en podrie fer, i podrie estar hores parlant de tot el que em pasa pel cap quan sentisc aquesta canço, pero soles vos dire les mes decents i menys intimes.

Même si j't'aimais ben p'tit trésor
Et que mon coeur s'tait accroché
Quecqu'part sur ta route du nord
Entre Baie-Comeau pis Port-Cartier

Si, el blog ha estat quasi sempre moments d'inspiració que he tingut per a escriure, que com haureu comprovat, no tenien orde ni sentit, pero si que anava comunicant algo per mal explicat i escrit que estiga, i quan més temps m'allunye del quebec, menys inspiracions i menys sensacions extranyes tinc a cos, i no puc escriure com avans, no transmitir com avans el que sentia escrivint en el blog, per aixo he decidit ficar una pausa, no dicun fina, perque el blog m'ha encantat, i vullc seguir escrivint més coses, pero ara vullc parar, perque el meu cap te massa coses, i pase per un moment de la vida un po extrany.

J'aimerais ça pouvoir me r'trouver
Parce qu'chu mêlé comme ça s'peut pas
Le monde entier pourrait crever
Chu juste ben quand t'es dans mes bras...

Ça fait que j'vas m'fermer la gueule
Et continuer mon ch'min tout seul
A'ec mon p'tit coeur dans les shoe-claques
Pis ton sourire dans mon pack-sack
Mais tsé tu peux m'rappeler pareil
T'es comme mon p'tit rayon d'soleil
Dans ce monde complètement fucké
Où j'aurais p'être eu besoin d'toé

Com diu aquesta estrofa de la cançó, continuare el meu cami sol, que nomes vol dir que ara els meus pensaments els guardare per a mi fins que siguin un poc mes clars i no tan complicats.

Com he dit avans, d'aquesta canço puc traure cuasi tot el que senc, però no me veig capacitat per a poder exlicarles,per aixó magrada tantfiar cançons. Les coses que no puc explicar escrivintles, vos les puc transmetre d'alguna manera, escoltant i llegint cada una de les estrofes.

Un abraç a tots, espere tornar prontea escriure, qui sap,el mes segur es que siga una bolà que m'hage pegat, i que a les 2 o 3 setmaes torne a escriure, pero bueno igualment ara no estaré en Quebec, axi que podre explicares personalment.Gracies a tots per llegirlo i comentalo, ha sigut sempre el que ha fet viure al blog.

Au revoir!

Faut savoir aussi s'en aller