Cosmétique de l'ennemi

Avui, he acavat un llibre molt interesant, la cosmetica del enemic, crec que es la traduccio(el frances no me deixa ja pensar be), no mireu el resumen del llibre si esteu interesats, que de veritat vos el recomano.
En resumen tracta d'una persona en un aereoport que li ve a molestar un altra, aquesta li diu que ha matat a la seva dona, i despres que ells son la mateixa persona, que ell era el seu enemic interior, una persona creada per ell que ere tot el seu contrari,i que al cap i ala fi ell(el protagonista)havia matat a la seva dona,el "enemic interior" li proposava a laltre que el matés, al final laltre el mata donant xocantli el cap contra la paret, i al cap i a la fi, com son la mateixa persona, el protagonista acava suisidanse donanse ell mateixa cops de cap a la paret.
Aixo en resumen, pareix un llibre raro, pero de veritat que es genial, sobretot si no coneixes la historia.

I acava matanse, el enemic interior acava guanyant, i ell que significa la culpvilitat de haber matat a la seva dona, acava matan al seu propi cos, com si aquella culpavilitat siguera el mode de suicidi,com si la part mes interna de u mateix, acavara dominant al ser, i per odi, rencor, por, culpavilitat, el "ser" s'acavara matant, o en les paraules del llibre, odiant a aquella part interir, a ell mateixa, a tot el que ha fet, i que els seus actes ja fets i ja sense solucio, acavarent trencantli la vida, acavaren sense poder superarse, i fent creixer una desesperacio en la seva ment ue mai havia tingut cabuda.
Hi ha moltes refleccions que se poden fer sobre el llibre, jo en traure una, que no es la mes facil de traure pero es una.
En la vida, ens enfrontarem a problemes, fallarem, farem coses que despres ens arrepentirem, que no imaginavem que podiem arrivar a fer, coses que per molt de temps estaran en el cap, amb remordiments, pero hi ha que sabersuperarlo, els errors mirarlos les vegades que fagen faltan, pero nomes mirarlos per rectificarlos i per millorar, al enemic interior, parlari una vegada, i no escoltarlo mes, seguir endavant en una lluita que dura tota la vida, i amb la força acavant vencent a aquests remordiments, no deixar portarse per aquestos i no enforsarse.
Tots fallem, pero la gracia esta en que cada vegada fallem menys i que en aprenguem d'aquests.

Pero per al llibre n'hi han moltes conclusions, jo m'invente una i vosaltres llegireu aquestes linies mal fetes, que miquel intenta pero no ho fa be perque escriu sense pensar i amb faltes...
"aixo ho diu el enemic interior de miquel"

Un abraç a la felicitat!

Ojala li poguerem donar un beset al sol i a la felicitat per a que vinguera cada dia a voren-mos...


Mentres no poguem, seguirem caminant cap a la mateixa direcció, i per el mateix cami, l'alegria que mos ompli tots els dies.

Polytechnique

El 6 de decembre de 1989, un "boig" va entrar a l'universitat de Montreal, amb un rifle, i moltisima munició va aconseguir matar 14 dones, i despres a ell mateix, la rao, ell defenie que les dones tenien mes privilegis que els homes en certs aspectes de la vida i que el estat les favorae, ell no havie encontrat trevall, ni havie pogut entrar a la universitat de Montreal, segons ell perque les dones li havien llevat la plaça.

Avui he anat a veure la pelicula, una pelicula molt bona, que se nota que no es tan americana i es mes quebequesa, no es limitave a narrar els sentiments de les persones afectaes i descriure al boig com un boig que mata, si no feia entendre la visio d'aquest, i veure que aixo passa en una epoca on la gent ens nomenem "civilisada" no es digne d'aquesta paraula.

Segons conta la historia, la real i la de la pelicula, ell entra primer a una classe, i diu:"les gars à dorit et les filles a gouche", els xics a dreta i les xiques a esquerra, despres els mana als xics que ixquen, i una per una tira a totes les dones, despres tranquilament sen va a la cafeteria, a la sala d'estudiants, per tot l'edifici, clar la gent no s'ho creu, i molta es queda alli, fins que sentisesn els trets, 14 dones, no son nomes 14 dones, ja que als pocs dies un estudiant es va suicidar de lo impactat que estava perque va anar a vore si estaven vives les seves amigues i estaven mortes, families destrosades,segur, i els supervivents, que no tindran mai la seguritat que tenien avans de la masacre...una prova mes de que el maxisme segueix existent, i que l'odi( ja no parlem de maxismes de feminismes de feixismes i demes), que el odi pur i dur, el tindrem sempre en la nostra vida, dia a dia, existeix i existera.

Al final de la pelicula una de les personatges principals que sobreviu(es ficcio, aixo s'ho han inventat per fer mes xula la pelicula), li envia una carta al pare del assasi, dientli que el seu fill li va canviar la vida, pero el que mes m'ha agradat es que diu que per fi s'ha quedat enbaraçada, i li diu que si es un nen, li ensenyara el que es el amor, i que si es una nena que li ensenyara que tot el mon li pertany(en el bon sentit).

I aixo em fa pensar, que aquesta societat esta faltada de donar i rebre amor, que l'odi esta molt incultat de moltes maneres, i que aixo nomes perjudica a la propia societat, jo, no me donat conter del secret aquest, no he comprenut fins fa ja prous mesos que part de la felicitat esta en no odiar, en estimar, i que part de que jo ho entenguera ha sigut gracies a Joan lledo, que m'ha ensenyat i m'ha fet comprendre que el veritable significat que deu vol donar es ise, de estimarse mutuament, no vaig a parlar de religio, nomes dire, que ell, amb isa via religiosa, me va fer compendre un gran sentit per a la vida, i que els pares, haurien d'ensenyar aixo que l'amor es el que te fara creixer per dins...


En resumidas cuentas...menos odio i mas quererse los unos a los otros, venga ya!

De prejudicis...

Vam arrivar a classe de formació personal, una classe un poc inutil que intenta ensenyar valors i fer debats per a que la gent s'expresse, encara eren els primers dies, no coneixia a molta gent clar, i em va xocar tant que les xiques es pintaren tant per anar al colegi, aixi que li ho vaig dir sense maldat a una, i aquesta em va dir que ella no es maquillava molt, i en seguida va senyalar un altra que anava encara mes mes repintada, anave ella monisima, amb la tipica roba de pija i pintaeta com ninguna, les pestanyes, els mofletes, el pel, tot, estava arregladisima, i en seguida vaig pensar, quina xica mes pija i superficial, no se si son les paraules correctes que vaig pensar, no tenie res en contra d'ella pero tampoc pensave que fora ningu aixina especial, que em poguera ensenyar algo determinant, ho vaig pensar , i mal fet, tot el mon ens fem idees sobre la gent, jutgem d'alguna forma pero tots ho fem, crec que es inevitable no tindre una image d'algu, pero tindre una image negativa o per dirlo com crec que jo ho vaig pensar, no positiva, es ahi on hem de canviar.

La questio es que va pasar molt de temps( avore jo no tenie res en contra de ella, ni la mirave mal ni res, nomes pensave que ere una xica normal, no res roin) i avans de Nadal es va fer una reunio d'immigrants d'origen sudamerica(la majoria parlant espanyol) per a favorisar la adaptacio, vaig anar, avore que podia fer, i la xica estava alli, no perque fora immigrant sino perque va a classe d'espanyol i la profesora li va dir que anara, el tema es que ens vam separar per joves i adults per tractar els nostres problemes, vam estar parlant tal, i en un moment donat la directora va dir que estaven alli per ajudarnos i va ficar lexemple que si no teniem amics que anaremi els ho diguerem,aleshores va eixir una xica negra de un pais d'africa( ella parlava frances,no espanyol) i va dir que ella no tenie amics, que el seu frances es parla molt mes lent que'l d'aci i que no ho entenia be, quin valor, aixo que si ens pasara a nosaltres no ho diriem, per vergonya, ho va dir ella, asoles, i ens vam quedar tots mirantla sense saber que dir, la directora va dir :" mira segur que dema n'hi haura algu que anira amb tu", i tambe es ise pas que ningu haguere fet, ni ho vaig fer jo( i em pegue cabotaes contra la paret perque no aprenc a ser com m'agradaria), ni molta gent, pero en seguida rapidament, i sense dubtar la xica repintaeta, arregla i pijeta com jo creia, li va dir : "dema tu, vidras amb mi a menjar i xarrarem", i li va donar un somriure perque el gest va avans que la paraula i aquell somriure segur que li va fer alegrarse com feia temps que no s'alegrava...

I he reflexionat moltes vegades, que aquella persona, arreglaeta i mona com va, va ser la unica amb el cor de fer aquell acte, que la seva aparensa es nomes la part de fora, i que l'interior que te es algo que molts no tenim. Vaig jutjar, com tots fem,vaig fer mal, i al final aquella persona em va ensenyar que l'important es l'interior, si tots hoi sabem, pero estic segur que la majoria continuem jutjant per la seva aparença.

Perque ens costa vore a les persones tal com son?
Perque ens costa admitir que una persona no es el que pensavem, i no podem comprendre el que es?
Perque ens costa estimar?
Perque no podem canviar, despres d'adonarnos dels nostres defectes?
Per que ens costa... ser bons?

Tengo, tengo, tengo, tu no tienes nada...

Doncs, si avui parlare d'un poc l'injusticia del mon, repetitiu en mols blocs pero es aixi parlaré desde la meua experencia i senciallament, no parlare de les grans injusticies, sinos de les petites, de les que nosaltres podem sentir, perque on estem no podem sentir la fam de Africa o la explotacio de sudamerica, pero si donarmos conter de com som a vegades, i de lo privilegiats que som.

El fin de setmana, vam tindre "reunio" (de caguera) dels estudiants de AFS, i com sempre parlem molt molt i molt, i va haberhi de gent on els problemes estaven en la familia, on els germans els tenien cels i no tenien molta relacio, altres en els amics, on no encontraven el seu lloc, altres s'aburrien perque vivien lluny de les activitats que se poden fer en cualsevol lloc, i tots queixantmos per el tractament de AFS, per la merda que envolta la organització i per les normes que tenen, ilogiques (ara resulta que els estudiants no podem viatjar soles, i si els pares trevallen quan viatgem? pos torneu un altre any i ho veieu tot sense dependre de ningu, vamos PUM!PUM! ) pero tots se queixaven d'alguna cosa, o estaven per alguna cosa desagust, i la majoria tenen una poqueta de rao, la integracio no va be, estan lluny de les activitats de una ciutat i tot lo demes.

Avui ho he pensat be, i soc el mes afortunat de tots, visc en el centre, si he tiingut problemes en amics pero ara estic millor que mai, tinc activitats que fer, la familia es estupenda, genial, i encara aixi fa unes setmanes pensava si jo estava disfrutant i si al final de l'experiencia hauria disfrutat d'aquesta, també es que fa unes setmanes la meva vició de la experiencia era un poc mes dolenta,o que estat d'anim era pitjor, pero fins ara no he sabut valorar el que tinc, perque lo que si qu ho tenie assumit en el inconsient es que tenie tot el que em feie falta, i els altres tenen menys coses, alguns tenen que mes, pero nhi ha molts que no en tenen.

Habia dit que no podia parlar de les injusticies del mon(ho habia dit eh!), pero el que si que puc dir es que la nostra percepcio de la nostra vida ens fa crearnos les nostres necesitats, sense donarmos conter que tenim mes del que necesitem, que nosaltres mateixa podem viure feliços en moltes menys coses, fins arrivar al punt que la felicitat s'encontra en l'interior(frase repetida de Lola (la que nunca va sola por barcelona!) Mallen), i per finalitzar dir que en aquest mon faria falta que tots estiguesim una temporada en un pais subdesenvolupat, per saber i d'alguna manera lluitar contra les injusticies del mon.
Ami m'agradaria anar a algun pais del sud d'africa, i a vosaltres?



Pd: aci vos dise la desperta de Miquel en plan campament, "por la manyana sale el sol" i lalalala sense saber els acordes i cantan en plan "desafinao" a les 7 del mati en el "camp de mi-année" de AFS, es per a riure!

http://ca.youtube.com/watch?v=PiOEhpVKbJ8

Me guanyat molts enemics mortals!

Uns moments donen color a la vida...

La vida, no es una linea recta on tot ocorre d'una manera regular, se marca per moments, pot ser per petites sensacions, moments, pot ser una temporada, inclus un parell de dies, o matisant, alguns minuts d'un dia que tambe ocorreixen al dia seguent poden canviarte la percepció d'afrontar la vida, de vorela inclus.
Ara, no parlaré que tot em va estupendament, no, no parlare que soc la persona mes feliç del mon, ni que viu els moments mes bonics de la vida o reduint, de la experiencia que estic vivint, no, només matissar, que els ultims dies, o moments, o conversacions soltes amb les persones que conec, me donat conter, que me retrovat, pot ser ha sigut un canvi d'humor, pot ser que totes les persones s'hagen acordat per ser mes simpatiques amb mi, no ho se, pero l'unic que veig es que torne a ser isa persona alegre, que riu, i que amb el riure que te, pot fer riure als altres, he tornat a fer les mamoneries que tant de temps m'han faltat, i m'he vist en un ambient de... no se, pot ser gent que me veu com soc o que li agrada com soc en realitat, pero en realitat, no isa persona que no feie tonteries i estava mes seria que alegre, no ara me veig, fent les tonteries que feie, i sent admitit per la gent, puc dir que estos dos ultims dies he estat rient com no ho feia desde fa molt de temps,amb una sinceritat, i una inocencia absoluta, riure per riure, res mes, no dic que estic feliç com el que més, no pense que m'hagen pasat coses per a que ho degua estar, ni tempoc que aquesta rialla tonta que m'ix ultimament durara molt, no ho se, pero ho tenia que dir, perque al final ens recordem dels millors moments, dels moments que omplen de colors la vida, de moments que te fan riure, ho tenia que contar, perque... si m'olvide d'aquestos moments...qui m'els contara?
Per aixo esta el blog per a llegiur-ho d'aci uns anys i enrecordarme nomes dels bons moments.


Pd: M'estic assustant, perque molta gent me diu que filosofe massa, no ho se, m'ix aixina, Mitxel, tot s'apegue, TOT, i ara escric aixi, filosof o no, m'agrada escriure aixi, si a algu no li agrada, que fique alguna critica en els comentaris i aixina provare de millorar-ho, de crear, perque l'important es la creativitat, eh Mitxel?

Onda positiva

Després de moltes pujades i baixades d'anim, de no trovar a la gent que volia, de estar desagust en persones, de a vegades no sabe si haguera sigut quedarse a Castello, que no per aixo voler tornar, la meva ment ha agafat una estabilitat minima, un estat normal d'anim i de sensacions.

Es com estar agust com u esta, veient com les coses canvien i succeixen, en els mateixos problemes que avans i les mateixes necesitats pero amb un plus d'alegria que em fa estar de bon humor, mes receptiu i amb més onda positiva, perque si, tambe he tingut onda negativa, dies amb mal humor i en ganes de arrivar a casa i no fer res, peró en les ultimes setmanes crec que agafe una estabilitat major, els amics de l'escola em pareixen que encaixen me amb mi, i ja no els veig com que no son una opcio de pandilla per eixir, i encara que parega mentida, crec que ara per ara, podrie dir que en gran part estic acostumat a la vida quebequesa, el ritme de vida, de fer les coses, i dificilment de explicar m'estic acostumant d'una manera que m'agrada.
Crec que qui diu: "estic acostumat" pero en realitat no li agrada el mode de vida que te es que realment no esta acostumat, ami cada cop magrada mes, pot ser perque ara per ara torne a ser amo i senyor del que faig, no que faig el que me done la gana sense un control, pero si que tinc una independencia major en el fet de que se com vaig a fer les coses, se com anire a tal o cual lloc, se que anirea comprar aço o alló, no es com avans que estava perdut en un mon desconegut.A castello ja ho tenia controlat, sabia com passar-m'ho be, on encontrar a la gent, el rollo de castello i en general estava be alli perque ja ho tenia tot acceptat i sabia com podia fer les coses. Crec que aci ja puc dir que puc planejar uns bons fins de setmana el propi fin de setmana, i aixo es algo que m'agrada.

Per aixo dic que estic estable, conec aço i de moment tinc una estabilitat emocional, pero e tambe que no durara, com el barça imparable com esta, costa de creure que aguantara eixe nivell de joc tota la temporada se que algun dia tornare a caure i l'important serà que quan pergue el partit pugue tornar a tindre l'ilucio que tinc ara per jugar be.





Per altra banda, totalment diferent del tema principal, he trovat ONG, estic contentiiiisim, sere monitor d'unes persones amb deficiencies mentals i tambe discapasitats, i amb altres persones organitzarem activitats per a ells, o estarem alli quan ells ho necesiten.
He vist avui el video del campament, sou merabillosos monitors, Juan, algun dia se te reconeixera lo gran que eres, i tots m'haveu fet tindre un gran somriure durant tot el video, que ha estat estupendo.
I he rebut el regal de la meva familia de nadal, el marc de fotos electric, moltes gracies, me ficare les fotos mes xules i el ficare en la meva habitacio.