Erasmus?

Avui per fi sento que estic fent el que vullc, que estic portant l'experiencia a on jo vullc, que ara comença la vida que ami m'agrada portar.

Ja fa dos dies que he començat la uni, Per començar tinc una assignatura tots els dies 3'5 h a les 8 del mati pero només tres setmanes, després s'acava l'assignatura. per les vesprades tinc altres assignatures i algunes que coincideixen i que ara no puc assistir, en resumen, que vaig amb prou feina. Però és el que volia, volia tindrem que alçarme a les 7 tots els dies? pues si, sentirme en marxa, amb un poc de tensio, ja m'ho deia el pare: "Miquel has de viure la vida amb un poc de tensió", els que me coneixeu sabeu que soc una persona tranquila i calmada per dins i que m'agrada posar-me el meu propi ritme, però crec que no te res a veure amb aço, una cosa és el ritme interior que tu et marques i l'altre és el fisic i el que te fa no parar a pensar massa, no se si ho explique molt be, però jo m'entenc... i així estic sense parar, aprofitant cada moment fent coses i veient que no arrive a tot.

La universitat m'encanta, classes petites amb pocs alumnes, que facil és treballar així! treball constant cada dia a casa i molta proximitat amb els alumnes, feia molt de temps que no em sentia així estudiant, s'habia tornat una obligació i no disfrutava d'aprendre'n, m'hauria encantat estudiar aixi a la FME, però pareix que no tenim els recursos suficients per fer-ho, crec que hauria aprofitat l'experiencia molt més, amb els grans professors que tenim, estariem molt més lluny.

I així estic, d'aqui poc començare l'anglés i amb ilusió d'aprendre'n molt.

I em paro a pensar que és el que volia, volia rutina, algo diferent peró rutina, m'agrada la estabilitat i aixó és el que buscava, i així estic be, tinc la impresió que podria estar molt de temps així, o que podria quedarme temps aqui, i per aixó avui m'he enrecordat de Victor Perez que un dia em va dir: "Miquel tu estas bé allà on vas i amb la gent amb qui estàs, i aixó és important", Victor sap observar les virtuts de la gent i aixó és una virtut molt molt important, al mon ens fa falta ser més observadors, no parlar tant ni escriure en un blog i parar a observar que passa al nostre voltant, trobariem moltes coses si en lloc de buscar observarem.

Nota: Com sempre, és una entrada de pensaments, no prengueu el que dic com a la meva veritat, només es una veritat parcial i subjectiva per a la meva persona!

Principis

Ahir, mentres escrivia en el blog, estava sentat en el living room de l'hostal (fins el dia 1 no puc entrar al pis) un noi alemany es va seure al meu costat amb l'ordenador també, jo vaig saludar-lo i finalment el vaig invitar a vore el Barça a un bar, vam xarrar prou, un personatge interessant, havia estat dues setmanes en Krakow estudiant polonés, això em va sorprendre gratament, ell havia intentat comprendre als polonesos i aixó em va semblar honorable. Finalment vam eixir per Kazimierz (el barri jueu),  i la nit va anar normal.

He de dir que aquí els Erasmus i estrangers no estan massa ben vistos (és una impressió que m'he creat en uns pocs dies, pot ser estic equivocat), ho trove relativament normal, els invadim, es una ciutat cada cop més turística i la majoria de estrangers no fan un mínim esforç per parlar polonés, quan algun estranger ve a Espanya i intenta dir alguna paraula en Castellà o en Català nosaltres ho agraïm, preferim que ens diguen "hola, no se hablar español" que ens comencin a parlar en anglès directament.

Anant pel barri jueu el noi alemany i jo ens vam trobar un grup de polonesos, en aquell moment buscàvem un lloc per prendre algo, ell els va començar a parlar en polonés molt educadament, entre el grup de polonesos un home de mitjana edat va dir en angles, "Just go right" amb un to seriós i poc amigable, per a després afegir "Go out!" el meu amic els va demanar per favor per un lloc mentres jo observava l'escena, i l'home insistia en què ens anàrem, que els deixarem en pau, pot ser m'equivoco però la impressió en aquell moment es que ens va jutjar només per ser estrangers, i ho repetisc, pot ser m'equivoco. Jo no volia bronques així que li vaig dir al meu amic que ens anàrem, pero ell va insistir, finalment ens vam anar.

Jo li vaig dir que ell estava sent correcte però que l'altra gent no volia parlar res en nosaltres ni res, que quedar-mos alli només ens hauria portat problemes. I ell em va dir que ell estava sent correcte i que no tenia perquè anar-s'en d'un lloc quan estava comportant-se correctament. Després de meditar-ho un moment el meu pensament ho va comprendre i va ser com una gran realitat que se't revela, per mi aquella acció va ser una acció de principis i de valentia.

Si tenim por de defendre el que és correcte, estarem renunciant als nostres principis, ell m'ha ensenyat que estes petites coses també són principis i que t'estàs traint si no les fas, ell ha aprés polonès, els ha intentat entendre, ha sigut educat, i NO se pot tolerar que li faltin el respecte. Jo aprendré polonès i intentaré entendre aquesta cultura, que crec que té molt a ensenyar-me, seré tolerant i intentaré ser educat amb ells, però no permetré que em faltin el respecte si jo ho faig bé, he vingut aquí per aprendre d'ells, la meva acció no té res de dolent, per tant no m'he d'amagar de ningú.

Coses intrascendents

Avui ja fa uns dies que he arribat a Krakow i la veritat és que tot ha passat molt tranquil·lament i seguint els passos necessaris...sense deixar de banda les aventures.

Primer dia:
Vaig arribar sense dificultat l'Hostal i bueno el primer contacte amb l'angles va ser un poc "uf que difícil s'em farà" ja que els de la recepció parlaven rapit, i a part els primers que vaig coneixer van ser uns australians que estaven de viatge per Europa de mochileros. Després vaig decidir escapar me una estona i pegar la primera volta per Krakow, volia sentir me un poc de la ciutat, sentir-la assoles i començar a situar-me, aixi que vaig pegar una bona volta. Bon recorregut d'hora i mitja caminant per tota la ciutat.

Segon dia:
Este dia comence peculiarment, quan em desperto estava fet caldisim, amb un catarro de collons. Com que volia que algú em mirara la cicatriu de l'operació del quiste algun cop més vaig anar al primer hospital que m'havien dit que podia anar. Allí em van explicar que eixe no era l'hospital per al tipus de cures, aixi que vaig anar a l'altra punta de la ciutat per a qué m'ho curaren. No podeu imaginar la situació...el fet d'intentar explicar que et van operar d'un quiste pilonidal i que necessites una cura...la recepcionista de l'hospital es pensava que encara tenie el quiste i que m'havien d'operar, un espectacle, jo creie que em tornaven a obrir. i ella no era massa agradable, moltes hores d'espera i una situació complicada per a enriures després.
Eixa nit vaig conèixer als francesos i es va veure en seguida que coincidíem molt i que viure junts era una gran opció.

Tercer dia: Apart de buscar pis com a locos, vaig conèixer al cap d'estudis de la facultat de matemàtiques, vam parlar de grups i problemes irresolubles i poca cosa més, mera burocràcia.

La resta de dies han sigut monòtons, buscar pis i buscar pis i buscar pis i per la nit alguna cerveseta amb la gent que he conegut(som uns guiris, tot es barat per a nosaltres). I ahir va encontrar un bon pis, així que la situació canvia totalment desde ahir, ja més relaxats per poder buscar i fer altres coses
.
Fins aquí les coses intranscendents...

Avui m'he passejat per Krakow un altre cop, fa un dia meravellós i després de ploure ha pegat un sol que fins i tot podie llevar-me la caçadora xulisima que m'he comprat per 3 pln(80 cèntims d'euro).Viatjar i estar sol et fa conèixer com ets realment, i jo avui m'he donat compte que m'agrada estar soles, que amb gent estic agust, però que se viure soles, crec que això m'ho ha ensenyat la experiència en Quebec, crec que la experiència en Quebec m'ha ensenyat moltes coses i no soc capaç d'imaginar-me sense aquell any. Hi ha gent que no sap viure soles, que necessita tindre, no és dolent, és la vida, cada un viu una vida i és com és per la vida que viu, per l'entorn, eixe pensament m'ajuda a intentar no tindre prejudicis de la gent. Però tornant al tema de estar sol...només remarcar que m'agrada, avui he dinat sol en un "bar de llet" (bar típic polonés), fet en la època comunista) i estava agust, després he passejat amb màniga curta per la ciutat i estava genial, sensacions que escric per poder-les recordar algun dia.


Avui l'entrada ha sigut un poc caotica, però volia escriure. En general estic de categoria, coneixent molta gent i disfrutant el moment.

Camins

L'altre dia, de camí cap a Barcelona estava pensant en els camins que es prenen en la vida i també en els que TU no prens, però que els has de recórrer igualment.

Estos camins són un poquet complicats, ja que, no els elegeixes tu, no és un camí que hagis decidit recórrer, només saps que estàs al principi del camí i que l'has de recórrer. I no val no recórrer-los, no val obviar-los, els has de caminar. No diré que són difícils perquè això és implícit en el llarg camí de la vida, que és difícil. Són els camins dels nostres estats d'ànims, de les nostres emocions, dels processos del nostre interior.

Molts cops el camí que recorres és una senda amb poques indicacions i et sents perdut, no saps quan falta per acabar-lo, és possible que un dia creguis que estàs en forma i que falta poc però que en realitat només has fet una petita etapa del camí.

En general en els camins de l'estat d'ànim i de les emocions mai saps com estàs realment. Jo, que em considero una persona que s'analitza ( o ho intente ) prou, mai se com estic realment.

Fa uns mesos Mitxel ens va deixar i la meva família vam començar un procés, un camí, que és llarg i dur, i que no sabem quan l'acabem ( si l'acabem ) i que el tindrem present sempre en la resta de la nostra vida. Junts ha sigut menys difícil recórrer el primer tram, però encara queden moltes. Ara ens separem i això forma part del camí i per tant hem de caminar aquesta part si volem sobreviure.

Avui comence la meva aventura en Crakow i el procés de superar la mort del pare passe per allí.

Normalment el que escric en aquest blog són pensaments que em passen pel cap en un moment i que com sóc impulsiu (com a Porcar que sóc, eh Nuri ;) ) els escric sense filtrar si és coherent (o no) escriure-ho i exposar-ho. Normalment m'agrada acabar l'entrada amb alguna conclusió més o menys optimista i sol ser alguna cosa que m'he tret de la màniga i que, per tant, no té perquè se veritat...ahi va la d'avui:

En els camins de la vida molts moments et sentiràs mal, perdut, parat, cansat de caminar i sense avançar, l'important a tindre en compte es que has de saber que l'has de recórrer, encara que sigui lentament. No vulguem acabar el camí ràpid perquè aquestos camins són com una carrera de fons i que per tant, el dia que menys t'ho pensis et trobaràs al final del camí.

Pd: He arrivat i estic be!

Una nit

Aci vos deixe una canço que havia d'acavar fa molt de temps i l'he acavada fa unes setmanes.

Saps de bona ma que jo t'aprecio
i que per a mi eres algu d'especial
jo soc franc amb tu i no et menteixo
pero a vegades penso que no te he sigut clar

Si poguera contarte tota la veritat
crec que no em voldries escoltar
pero encara aixi et contare un secret
a cau d'orella ben baixet

Una nit, al clar la lluna
una canço resona una veu que s'et trenca
Una nit, un poc rosada
que trenca en el matí tota l'angoixa que portes dins

aquest secret que et contare, no es un secret secret
mes be es compartir el que senc
aquest secret, no es un secret secret
es demanarte si m'ho permets

si m'ho permets, et portare ben lluny d'aqui
per a que no ens separi res
si m'ho permets t'intentare ferte feliç
per a que no ploris mai mes

Una nit, al clar la lluna
i una canço resona i una veu que s'et trenca
i una nit, un poc rosada
que trenca en el matí tota la angoixa que portes dins

I despres d'aquesta nit, tot haurà acavat
totes les coses boniques que ens hem dit se n'aniran
I despres d'aquesta nit la pena em revindra
la teva amistat llunyana pot ser mai no tornara

I despres d'aquesta nit, el meu cor s'enfonsara
davall ciment i terra, darrera parets espeses
i una nit, un poc llunyana per ami
un poc sincera un poc trista... molt amarga

una nit, al clar la lluna
i una canço resona i una veu que s'et trenca
i una nit un poc rosada
que trenca en el matí tota la angoixa que portes dins

Tornem a estar aqui...

Si, he tingut que vindre a Quebec per a tornar a escriure en el blog, no ho se, pot ser sigue inutil tornar a intentar fer reflexions, o contar coses, o dir "n'importe quoi" com ja feie avans, ho intentaré...

Epoca fosca:

Aquest any ha sigut dur.Pero crec que el capitol s'ha acavat, ara estic en un estat neutre, llegint el titol del següent capitol, pero sense llegir mes, despres que el ultim no m'acavara de convencer. L'unic que puc dir, es que crec que he aprés coses de la vida aquest any, que m'han passat moltes coses, i que el meu cap, s'ha calfat com sempre en cada una d'elles.


Per tancar aquest proleg d'aquesta nova etapa en el blog, vos deixare la meva canço feta aquest any. La vaig fer en un moment que jo estave negatiu, no li feu cas...

Et despertes cada dia
amb una foscor extranya
el sol no s'ha alsat encara
ja fa dies que s'amaga
i mires de reprimirte
eixa tristesa tan rara
que com un punyal tu portes
al darrera de la espatlla

Mira com vas mira com vens
mira com passa el temps
en aquella cambra tan freda
on hi has ficat la ment
Mira com vas mira com vens
busca un somriure a dintre teu
que si aquest mon no t'el dona...

Un viatge
d'anada i tornada
uns sentiments que afloren
i que et trenquen l'alma
unes notes mal tocades
un mal gest o una paraula
et tornen a la foscor
et tornen a aquesta pena

mira com vas mira com vens...

Cansat de reprimirte
escrius aquesta canço
que no t'alivia les penes
i que not'escalfa el cor
No veus futur a l'esperança
no veus el dia de dema
el sol no s'ha alsat encara
Llagrimes que se t'escapen

Mira com vas mira com vens...

Encara que t'alces cada dia
amb una foscor
encara que no vegis l'esperança
ni l'endema ni la claror
pensa que aqui el mon no s'acava
pensa que aquest no es el final
que trovaras altres persones...
Pero que pot ser et fallaran

Mira com vas mira com vens
mira com passa el temps
en aquella cambra tan freda
on hi has ficat la ment
Mira com vas mira com vens
busca un somriure a dintre teu
que si aquest mon no t'el dona...
L'has de buscar tu mateix.

Ces temps-ci

Icitte à soir, y mouille à siot
On a donné un pas pire show
Le motel est pas vraiment swell
Une chance t'es là pis qu'j'te trouve belle...

J'te r'garde dormir comme un bébé
C'est plate j'avais envie d'jaser
C'pas grave chu habitué Chérie
De m'parler tout seul ces temps-ci...

Depuis quec'qu' s'maines j'dors pu' d'mes nuits
J'ai la tête remplie de bibites
C'est vrai que j'mène une drôle de vie
Des fois j'me dis qu'c'est d'la bulshit

J'aimerais ça pouvoir me r'trouver
Parce qu'chu mêlé comme ça s'peut pas
Le monde entier pourrait crever
Chu juste ben quand t'es dans mes bras...

Je sais qu'y s'passera jamais rien
Qu'entre toi pis moi ça pas d'allure
Quand j'vas r'partir au p'tit matin
On va se dire à la r'voyure...
Même si j't'aimais ben p'tit trésor
Et que mon coeur s'tait accroché
Quecqu'part sur ta route du nord
Entre Baie-Comeau pis Port-Cartier

T'es heureuse ici qu'tu m'disais
Loin des gens stressés de Montréal
Pis y'a ton chum qui est dans l'portrait
C'est moi l'perdant si j'fais l'total

Mais fais-toi en pas trop pour moi
J'en ai vu d'autres, chu un grand garçon
C'fait longtemps qu'je me fais pu d'fausses joies
J'sais qu'ça r'vire en vraies déceptions

Le soleil vient juste de se l'ver
Dehors on entend les moineaux
Qui gazouillent comme pour me rappeler
Qu'tantôt je r'pars pour Gatineau
Je r'viens pas dans l'boute avant mai
D'ici là donne-moi d'tes nouvelles
Tu m'appelleras à frais virée
Pour me souhaiter joyeux Noël...

Sais-tu au moins qu'tu m'as fait croire
Qu'il est encore possible d'être heureux ?
Pis ça c'est c'qu'on appelle d'l'espoir
C'toujours ça d'pris quand t'as pas mieux

T'étais sûrement pas rien qu'un kik
Mais là c'pas mal trop compliqué
Si dans vie y faut prendre des risques
Faut savoir aussi s'en aller

Ça fait que j'vas m'fermer la gueule
Et continuer mon ch'min tout seul
A'ec mon p'tit coeur dans les shoe-claques
Pis ton sourire dans mon pack-sack
Mais tsé tu peux m'rappeler pareil
T'es comme mon p'tit rayon d'soleil
Dans ce monde complètement fucké
Où j'aurais p'être eu besoin d'toé

Dans ce monde complètement fucké
Où j'aurais p'être eu besoin d'toé

Bon, durant la vida d'aquest blog, sempre he fet comparacions dels meus seniments i sensacions amb cançons de Quebec, amb aquesta en podrie fer, i podrie estar hores parlant de tot el que em pasa pel cap quan sentisc aquesta canço, pero soles vos dire les mes decents i menys intimes.

Même si j't'aimais ben p'tit trésor
Et que mon coeur s'tait accroché
Quecqu'part sur ta route du nord
Entre Baie-Comeau pis Port-Cartier

Si, el blog ha estat quasi sempre moments d'inspiració que he tingut per a escriure, que com haureu comprovat, no tenien orde ni sentit, pero si que anava comunicant algo per mal explicat i escrit que estiga, i quan més temps m'allunye del quebec, menys inspiracions i menys sensacions extranyes tinc a cos, i no puc escriure com avans, no transmitir com avans el que sentia escrivint en el blog, per aixo he decidit ficar una pausa, no dicun fina, perque el blog m'ha encantat, i vullc seguir escrivint més coses, pero ara vullc parar, perque el meu cap te massa coses, i pase per un moment de la vida un po extrany.

J'aimerais ça pouvoir me r'trouver
Parce qu'chu mêlé comme ça s'peut pas
Le monde entier pourrait crever
Chu juste ben quand t'es dans mes bras...

Ça fait que j'vas m'fermer la gueule
Et continuer mon ch'min tout seul
A'ec mon p'tit coeur dans les shoe-claques
Pis ton sourire dans mon pack-sack
Mais tsé tu peux m'rappeler pareil
T'es comme mon p'tit rayon d'soleil
Dans ce monde complètement fucké
Où j'aurais p'être eu besoin d'toé

Com diu aquesta estrofa de la cançó, continuare el meu cami sol, que nomes vol dir que ara els meus pensaments els guardare per a mi fins que siguin un poc mes clars i no tan complicats.

Com he dit avans, d'aquesta canço puc traure cuasi tot el que senc, però no me veig capacitat per a poder exlicarles,per aixó magrada tantfiar cançons. Les coses que no puc explicar escrivintles, vos les puc transmetre d'alguna manera, escoltant i llegint cada una de les estrofes.

Un abraç a tots, espere tornar prontea escriure, qui sap,el mes segur es que siga una bolà que m'hage pegat, i que a les 2 o 3 setmaes torne a escriure, pero bueno igualment ara no estaré en Quebec, axi que podre explicares personalment.Gracies a tots per llegirlo i comentalo, ha sigut sempre el que ha fet viure al blog.

Au revoir!

Faut savoir aussi s'en aller

Hockei, nova temporada.

Aquest disabte comence per a mi la lliga temporada oficial de hockei linea del pais valencia, juguem Contra el mislata b, en valencia i son moltes ls il·lucions cargades en aquesta temporada, nous objectius, noves cares, noves comticions, moltes coses que fan que aquest primer partit sigui especa per a mi.

Tornar a una lliga coneguda, on es coneix als equips, on tens un estil de joc, i pots preparar els partits un a un, es un altre ritme de competició, el equip també es un grup d'amics, i que nhi hage bon rotllo se nota en la pista.

En quebec, no ere pitjor ni millor, ere molt diferent, principalment perque es un esport diferent, pero al ser una lliga en mes equips, amb mes jugadors, i que les hores d'entrenament eren mes reduides, pues ere un altre ritme.

Aquest any juguem lliga nacional, la segona divisio, i n'hi ha l'il·lució de poder arrivar a copa del rei, per poder guanyar coses, per jugar be, i disfrutar, sobretot disfrutar, ja que si en tot el any vaig disfrutant i donant el millor e mi, al finls compliran algunes expectatives, segur.

Son aquese coses les que ja en quebec em feien seguir avant, que me donaen alegria, frustracions tambe, pero que em motivaven.

Espere que algun dia vinueu a animarmos, que sera molt emocionant, i sobretot espectacular, aquest any sera un verdader espectacle.

Bona nit

Avui no tinc un missatge clar que oferir-vos, no faré una gran metafora d'aquesta canço, ni m'enbolicaré en pensaments profunds. Soles a sigut que he escoltat aquesta bonica canço i m'ha produit una bona sensació en el cos.

Després de parlar aquesta nit mentre la meva familia ens anavem a fer un Kebap tots junts, m'he donat conter d'una cosa que ja savia, algo que mon pare, filosof i sabi, m'ha recordat, es algo que ho sabia, pero ara no ho tenia present.

En la vida, cada moment et porta un sentit a la vida, per alguns, es un esport, per altres, la musica, els estudis, les noies, pero no sepre es fixe, pot canviar, i jo tenie un gran sentit en el quebec, que ere sobreviure, i coneixer tot aixo alli, i era un sentit sencill pero molt bonic, quan vaig arrivar aci, ja no tenia ise sentit, i em sentia confós, i la veritat es que encara ho estic, no tinc un gran sentit que em guie i em doni forces per seguir avant, quan estas cansat d'estudiar, quan estas agoviat o les coses no ixen com voldries, quan ho pases mal. No ho tinc, peró tinc algo que normalment porta a "algo", tinc bones sensacions, i ja esta, moltes coses de la vida se lis sumen a ises bones sensacions, peró es aixo, una sensació de que les coses van be.

Dema es un nou dia, jo dormire tranquil, quan em desperte, tindre noves il·lucions...


Pel balcó t'esguarda la lluna i sé que et fa un petó,
res no té importància
fins demà a trenc d'alba
quan de sopte t'acaroni la claror.

Dorm tranquil·la i diguem bona nit,
deix que et porti en braços fins al llit,
jeu ben a la vora, saps que no estàs sola
mentre et dic a cau d'orella bona nit.

Ma belle sophie

Arrête de porter
Tout l'poids du destin
Sur ton dos
J's'rai encore là demain
Même s'il fait pas plus beau

Éteins le tonnerre
Qui gronde en toi ma belle Sophie
Tsé qu'on est que du monde
Et qu'le monde est petit
Tout petit
Tout petit
Pour tout savoir
Pour tout comprendre
Beaucoup de choses plus grandes
Plus grandes que nous

Mais p't'-être bien que des fois
Y'a tout simplement rien
Rien à comprendre
Rien à comprendre

Pourquoi si tôt elle est partie
Laissant un chagrin trop gros
Dans tes yeux
Rien à faire du bon Dieu
Quand on trouve pas les mots
Pour expliquer
Pour expliquer

Mais arrête de pleurer
Ma belle Sophie
Dis-toi qu'il y a un ciel
Caché dans ton nuage
Et que même la peine
Que tu traînes comme un bagage
N'est pas immortelle...
N'est pas immortelle...

Avui fique aquesta cançó, ara que l'acave de sentir mentres feie unes coses a casa, i m'ha fet pensar un poquet.

Perque a vegades, s'ens fica tot d'una manera que no arivem a comprendre com succeira tot, que passarà després, que podem arrivar dels mesos seguents, o simplement dels dies, quines expectatives ens fem de la nostra vida, dels nostres projectes, de les nostres il·lusions, si, sovint, no savem com anira tot, no ho podem controlar, ens sentim frustrats, pot ser no es que no ho savem, es que el que savem no ens agrada i no volem mirar més.


Com diu la canço, "Arrête de porter tout l'poids du destin sur ton dos" ja que no sempre podem controlar-ho, quan pareix que estiguem en un carreró sense eixida i que pareix que no avancem, tranquilitat, arrivara un moment que tornarem al bon camí. Perque a vegades tenim que comprendre, que no ho podem compendre tot, que no n'hi ha res a comprendre, sencillament que no comprenem que no podem controlar TOT el que vindrà.

En aquesta canço, n'hi ha diferents missatges que jo no puc arivar a explicar, que jo puc sentir però no ho puc explicar tot.

Quand on trouve pas les mots
pour expliquer
pour expliquer

Le chemin

Maintenant je pense, oui je pense, et tout me smeble tres loin, la rutine de mon pays me retourne, et quand les choses vont un peu mal, je me rapelle des raisons pour lequels j'avais choisi m'en aller a voyager.

Tout contact, tout email, chaque message, chaque fois que je parle pour msn, rien est pareill, je veux essayer pour l'skype, mais pour le moment, rien me donne qu'est-ce que j'ai besoin, parce que je nessesite le quebec, j'ai besoin des gens du quebec.

La vie change, et je ne peux pas controler rien.

Dernierement je ne peux pas faire "dodo", je ne peux pas dormir, je ne sais pas porquoi, c'es pas le "jet lag" c'est sur, y semble, que quand quelque chose sort mauvais, ça m'afecte un peu plus qu'au quebec.

Sincerement, j'avait fait le chois de m'en aller au quebec parce que je voulait trouver un chemin a ma vie, au quebec je l'ai trouvé, oui il n'y avait pas incertitude, la confusion, en ma vie, j'avais un chemin, j'etais pas mal, c'etait peut etre ne pas le bonheur, mais j'avais un chemin, làlà, je ne sais pas rien.

Au retour tout allait bien, c'est tres beau retrouuver a tout tes gens, toutes tes activités, mais aprés que y reste, j'ai trouvé un chemin a ma vie, oui, mais au quebec, et ce chemin, a été tres bon pour moi, j'ai un chemin que en castelló jamais j'aurai trouvé, mais en castelló je n'ai pas chemin, pour le moment, encore je me rapelle de le beau chemin, mais maintenant je ne peux pas retourner a lui.

Alors quoi faire? l'incertitud retourne sur moi.

Adieux?...non, au revoir. merci

Oui, demain je pars, je vous laisse puis c'est ça on savait que ce rêve allait se finir quelque jour. Mais ce n'est pas une question pour avoir de la tristesse, non, je regarde arrière et je voie une année formidable, unique, exceptionnel. Inoubliable, c'est le mot, parce que...chacun de vous avez été là le moment nécessaire, dans les circonstancies que se sont données, puis je vous veux remercier pour ça, c'est pas le moment de dire adieux, seulement un salut, là là, est le moment d'être heureux parce que cette année a été fabuleux, magique. Que j'ai eu la chance de vous avoir connu, puis que de quelque façon, vous serez toujours dans mon cœur, et une chose est certaine, moi, j'ai changé, et c'est vous qui avez faites ça, je m'ai imprégné de vous, puis j'ai appris beaucoup de vous, je vous remercie.

Vous, chacun de vous, a marqué cette année, encore que pour plusieurs personnes, elles créeront que c'est pas beaucoup sa influence, j'ai vous peux dire que j'ai pensé a vous et j'ai réfléchis beaucoup sur vous. Ça m'a aidé a vous connaitre, a vous valoriser, puis regarder vos bons choses, que sont beaucoup, j'ai vous remercie encore.

Pour plusieurs, et pour moi aussi, sera triste d'abandonner ce rêve, où j'ai été pendant cette année, pour moi surtout, mai cet rêve se finis pas, j'étais pendant une petit période de votre vies, peut-être insignifiant pour quelqu'un mais pou moi ça a été vraiment influençant, cette année sera une année que marquera comme je serai a partir de demain, pour ça, vous serez toujours en moi. Pour ça, pour les bons moments, pour cet bon rêve, pour vous... c'est pas le moment de pleurer, c,est le moment, d'être contents pour nous avoir rencontrés en cet époque de la vie, puis c'est sûr que on se rencontrera plus tard.

Merci...

Merci à Danielle et Alain, qu'ils ont été TOUJOURS là, sont vraiment des persones très importants pour moi.




Prepare toi, petit garçon, qu'elle sera longue, l'expedition.
meme si on ne reviens jamais vivant il faux marcher droit devant.


Je doit continuer, pour beaucoup sera un vrai adieux, pour plusieurs...
oui pour plusieurs je ne reourneraipas...

La grande declaration

Tout ma vie te dit oui...

Ta peau
Est mon drapeau
Notre lit est mon pays
La croix
Sur mon dos
Pour un instant, je l'oublie
Et même si le vent
Bleu et blanc
Étourdit ma girouette
Ici
Maintenant
Je n'ai que toi dans la tête

Sans église, sans discours
Sans alliance et sans cérémonie
Sans contrat, sans détour
Tout mon corps te dit oui
Sans église, sans discours
Sans alliance et sans cérémonie
Sans contrat, sans détour
Toute mon âme te l'dit...

Mon père m'a donné une branche de laurier
Au pas de ta porte, j'irai la déposer
Le lys a fleuri au jardin de mes amours
L'oiseau dans son nid s'envolera un jour

Sans église, sans discours
Sans alliance et sans cérémonie
Sans contrat, sans détour
Toute ma vie te dit oui
Sans église, sans discours
Sans alliance et sans cérémonie
Sans contrat, sans détour
Tout c'que j'suis te l'dit...

Ta peau
Est mon seul drapeau
Notre lit est mon pays
Et demain
Dans nos mains
Nous verrons naître la vie

N'est pas...

tu t'reveilles un matin
t'as réveillé par le quadrant
puis ton frère que cri et cri
cogne a la porte et tu l'haïe

Le mois juillet est arrivé
le jours ils tombent comme le soleil
et pis tu sais tu part demain
et t'es beaucoup trop désespéré

Et on part pis on revienne pas
pis la vie se raccourcis , en un instant
et on part, mais on reviendra

l'année fini, est terminé
tu vais laisser tous les amitiés
maintenant Québec est dans ton cœur
et tu l'auras jusqu'à la mort

Le voyage commence de nouveau
t'as aimé ça,c'était très beau
et la guitare y sonne pis sonne
tu ne sais pas quoi faire….t'es conne

Et on part pis on revienne pas...

je part je mors j'en sais rien
que vais passer a mon départ
j'en doute que moi, je serai bien
je sortirai en pleurant

Une vie ancien m' attende là
Comme je t'ai dit je ne veux pas
là commencent les adieux
aussi commencent les salut...

Et on part pis on revienne pas...

l'expérience elle t'a donné
tout ce que tu voulait
aussi des tristes moments
que vraiment t'ont fait pleurer

Aux personnes que t'ont marqué
T'as pas dit tout le nécessaire
T'as pas exprimé encore
L'amour que t'as dans ton cœur....

Et on part pis on revienne pas...

Pendant tout ce temps là
Il y a une personne si bonne pas mal
que m'a rentré au fond de mon cœur
J'sais pas si ça se doit dire.. encore

je voulait dire un ti-quetchose
je m'ai rendu compte que j't'aime fort
Je ne peux pas partir comme ça
le départ est dur...n'est pas?

N'est-ce pas?
Dis mois que c'est pas ça
dis moi que le départ
ça va pas faire mal

n'est-ce pas?
Ch'peux pas partir comme ça
Je devais dire que j't'aime fort
je devais dire que t'es dans mon cœur

n'est pas...

Entre deux taxis

"Oh, qu'il est triste le sort des amoureux !"
Qu'on se dit lorsque tout est terminé
Car on commence toujours à se dire adieu
Dès notre premier baiser

C'est triste, et oui, quand après tout, je m'ai rendu compte de combien a entré dans mon cœur les gens d'ici, sais pas vraiment, comment je vais faire pour survivre, parce maintenant je ne m'imagine pas ma vie sans vous, c'est bizarre, Je suis plus triste maintenant que quand j'ai parti de l'Espagne.

Je ne suis pas capable faire comprendre mes sentiments, je suis triste, et penser en mon départ me plein encore plus de tristesse, l'unique que je suis capable de dire est que je ne veux pas partir et que ma tête ne peut pas comprendre une vie sans vous.

La race humain est conne, eh oui, je suis tanné de me rendre compte de les choses que vraiment m'importent au dernière moment, et c'est en ce moment, quand je commence a voir prés mon départ, que je voie que ces personnes que je croyais que ne me couterait pas de quitter, ces personnes que peut-être je n'ai pas valorisé pendant tout l'année, sont rendues très importantes pour moi, je m'ai rendu compte que j'aime ces personnes, j'ai me rendu compte que je vous aime, et de ce moment là jusqu'à que je partirai je ne me fatiguerai pas de vous dire que je vous aime, parce que après...

C'est bizarre, encore une fois, parce que j'ai l'impression de que ne vous verrai jamais, que c'est un adieux pour toujours. Je suis sure que je retournerai, mais je suis sure aussi que ne verrai a toutes les personnes, et ça me fait peur. Parce que vous êtes ma vie, pas la vie d'ici du Quebec, vous êtes ma vie, la complète, et au partir je murirai un peu.

Comme dans la chanson "entre deux taxis" c'est triste le sort des amoureux, c'est triste notre première baiser, parce que là on commence a dire adieux. J'ai tombé amoureux de vous et au tomber amoureux, je commence déjà a vous dire adieux, c'est triste, pour moi, beaucoup.

Mais je le sais, que cette parte là de ma vie ne murira pas au complet, dans mon cœur vous ne pouvez pas mourir, je vous le promets, je vous le promets, je ne vous demande pas que vous me promettez quelque chose comme ça, seulement suis contente moi-même de vous pouvoir confirmer que vous resterez toujours là pour moi.

C'est le première mot d'adieux que j'écrirai, après celui viendront beaucoup plus.

Aux personnes que t'ont marqué
T'as pas dit tout le nécessaire
T'as pas exprimé encore
L'amour que t'as dans ton cœur....

1° morceau de chanson: Entre deux taxis

2° morceau de chanson: morceau de mon chanson "le départ"

Relais pour la vie

Aquest ultim divendres, Danielle i jo vam fer de voluntaris per a ajudar al acte que es feia al costat de casa, Releve pour la vie, que es fa una vegada per any per arreplegar dines per a la busqueda de la cuira contra el cancer, fan un xicotet recoregut en un camp de futbol, i la gent es passetga desde les 7 de la vesprada fins a les 7 de la nit, per dir que el cancer mai dorm, d'una manera o un altra s'arrepleguen dines, i es fa un homenatge a les persones que han mort o que han sobreviscut al cancer.

El moment on se te fiquen els pels de punta es quan comença la caminata, que nomes comensen la gent que ha tingut el cancer i la gent que els ha ajudat, hem va sorprendre vore que el novio d'una amiga meva havia tingut el cancer, els dos son jovenisims i encara que a les persones jovens el cancer avansa mes rapid, ell ha sobreviscut, es extrany perque veus en la cara de tota la gent que camina que han sofrit d'una manera o d'un altra.En al foto la gent de groc ha tinut o te cancer, i els de taronja son els que han viscut la malaltia en ells.

Despres m'he donat conter que per er un homenatge a les persones que havien mort del cancer, podies comprar un saquet en una vela, i escriure unes paraules, per aixo no he perdut l'ocacio d'enrecordarmen d'una persona que, encara que no l'he coneguda profundament, sé que ha estat molt important per a la nostra cultura i sobretot literatura, una persona que per a molts castellonencs deuria de ser un emblema, un exemple a seguir, algu que es mereix tot homenatge i mes.
Podreu vore qui es en la foto.

1 mes

Avui, nomes queda un mes per a que agafe l'avio i deixe la terra quebequesa, un mes per fer paelles, festes, "barbacoes" i quedades en tot lo mon. 1 mes intens en el que pasaran moltes coses, i a seguir endavant, pero com quan m'en vaig anar, encara no tinc assimilat que m'en vaig.

El ball de graduacio, genial, pero increible, m'ho vaig pasar com no m'ho havia pasat en molt de temps ballant, i de quina manera, els que me coneixeu, sabreu que miquel per a ballar no es que siga molt bo, es la veritat, pero vaig acavar ballant com ningu m'habia vist fent-lo.
N'hi ha que dir que aquets ball es un ritual, mesos avans, la gent compra els seus vestits i trages per a anar perfectes, conjuntaets en colors i tot molt be, i els pares pagaisims, pareix que als pares els fa mes goig que als xiqüelos, s'arrive per la vesprada a la escola, cada un en el seu vehicle fa una cua llarguisima per a entrar, la seguritat va dirigint l'ordre, n'hi ha gent que va en limusina, mercedes, tractors, quan mes original millor, i baixen del cotxe a la alfombra roja acompanyats per els seus acompanyants ( es cuasi tradicio anar acompanyat per un amiga o un amic, si no es el teu novio/a) i arrivats alli, mig poble esta mirant, mija escola tambe, sincerament te sents important perque tota la gent te mira a tu, i fan fotos i tot, tens el teu moment " de gloria", despres ja eixes de tota la gent i vas a prendre "el koktel" i a ferte fotos en tots.

Mes tart quan tots han arrivat, mon anem a sopar, despres els premis bobos, com qui te els ulls mes bonics, o el cul mes bonic, qui es la persona que sempre porta la mateixa roba, qui es el que sempre va apegat al telefon, qui es el mes menut, el mes gran, chorraes que durant l'any vam votar,( no vos assusteu, esto es america!). I ja quan s'ha acavat es la valse,on s'ha ensayat per a que tots tinguen un minim concepte d'ixe ball. i tot el mon balla, es el mes esperat, despres ja es festa, a ballar musica que fiquen en les discotques i tot el rotllo, i ja mes tard quan la gent se canse sen va a festes particulars, i lendema tots fan una festa junts a on sigue(una discotqca un camp on fiquen DJs, o loq ue se puga fer).

Jo vaig anar amb la meva amiga Valerie i vam anar en un Camaro del 1981.Super america!

Foto 1: Camaro del 1981, el mateix en el que vaig anar, pero en el que vaig anar ere de color taronja, siii taronja!!

Foto 2: Valerie i jo "beaux comme un coeur!

Sense saber que dir...

I aixina comense aquesta entrada, sense saber que dir, despres de tot, ja no se que dir, no se com actuar, ja no saps quan fas les coses per abe o per amal, es la por de no saber perque dius les coses, per aixo no saps que dir, o no vols deixar dir el que sents, perque no saps si fara be o fara mal.
Confució, confució perque no saps quin pas donar, no se vol fer mes mal i pero vols fer el que te pareix correcte, i lo pitjor esque ja no saps si el que fas es correcte. Sencillament no ho saps.N'hi ha que fer un pas, pero no saps com fer-lo, queden 6 setmanes i el temps s'acava, com diu Nuria, ara es el moment de dir les coses, per a be o per a mal, perque una vegada que estiga en Castello si no ho he arreglat i no m'he despedit de tots com toca, tindré una espineta clavada durant molt de temps. Per molt que hi pensi no veig res clar.

Jo segueixc vivent, amb la mateixa alegria que sempre, amb mes ganes que mai de aprofitar fins l'ultim moment aci, perque ara ho disfrute, la personalitat de l'any la va guanyar un amic meu, i m'en alegre, ell es una gran persona, i es especial la seva forma de ser, i la gala que dir, genial divertidisima, i en uns actors bonisims, que tinc la sort de tindre'ls com amics.
Fin de setmana de paella en els amics, a força de ferla m'eixira be, i a força de voluntat la fare provar a tot el Quebec. Els meus amics no coneixen la paella, i encara que pareixca normal, no ho es, perque la gent major si que la coneix.
La setmana que be el ball de fi d'any, tipic america tot el mon deu buscar parella per anar i tots van super ben vestits, segons diuen tambe hi ha rei i reina del ball, n'hi ha fins a un tapis roig, no se si tapis se diu aixina, pero ja no se com se diu en valencia, una alfombra roja.
Els fins de setmana que em queden ja seran tots replenets de sortides amb amics, amb la familia, paeeles que encara no he fet i convalidacio del curs si tot va be. No queda res i ara estic disfrutant com un xiquet quan te un regal nou, la sensació es aixi, pero lo pitjor es que aquest regal s'acava pronte.

Un dia despertes...

Un dia despertes, et dones conter de tot, i te quedes parat, sense saber com reaccionar, hipocrita com eres, t'alces saludant encara mig adormit i en el somni on estaves inmers, i veus tot el que has causat mentres dormies, pareix que hages destruit un mon, veus la realitat clara, davant de tu, diente a la cara que no has estat correcte, que has estat incoherent i que has fet mes mal que be.

No t'entra al cap, no ho acaves de creure...no, ho creus, ho saps i ho veus clar, pero no saps com ha sigut possible arrivar a aixó, no t'ho creus de tu mateixa, no hagueres pogut creure que TU mai hagueres fet tant de mal, que despres de dir tantes coses, no veies ises coses en tu.

T'alces, pero no saps com afrontar el nou dia, la veritat, reflexionar? sempre has cregut que ho feies i mai ho has fet quan tocava. Ho acceptes, ho sents, i ho sents de veres, li pots donar moltes explicacions, moltisims, no eres tan roin com al principi pintave, pero ara saps que tens que canviar, i no li dones explicacions, perque te llevaries culpa, i no ho fas, saps que part de la culpa es teva i l'acceptes.

No has sabut valorar, ni trasmitir lo que de veritat pensaves, no has sabut controlar la situació, i sobretot donarte conter de l'important.

Poc a poc, veus que les coses canviaran, que se ficaran al seu lloc, encara que no saps com respondre a aquesta veritat, saps que aquets moment es el moment per dir-ho, per ficar-ho tot al lloc que li pertoca, encara que faça mal, ho faras.




Pd: Segurament no entendreu la entrada, la majoria, es normal, son detalls molt petits, son circunsancies. No tragueu conclusions clares perque lo mes segur es que no siguen paregudes a la realitat.

Popularitat

El dijous pasat, es va produir en el meu institut, la Gala d'argent(gala de plata), un premi de segon nivell que es dedica a donar a els segons millors alumnes de cada materia de cada curs, n'hi ha premis per als segons millors en musica, en activitats extraescolars i esforç escolar premis honorifics i academics, i també es donen les invitacions per a la Gala d'or, on es donen els primers premis, per aixo deie que el gala argent ere de segon nivell no per una altra cosa, ahi va lo milloret de cada nivell, i les entrades son escases, donen una invitacio per cada nominat a cada premi, i dos invitacions per a acompanyants, normalment pares, un total de 20 alimnes entre xics i xiques de cada nivell, en veritat es algo que se li pot donar importancia, de 180 alumnes de cada nivell elegeixen nomes 20, i d'eixos nomes seran uns pocs premiats.
Jo, sorprenenment vaig estar elegit com a invitat a la gala d'or i nominat a algun premi d'alguna mateira, no m'ho esperava, vaig anar al escenari com si fora els oscars, baixe les escales i un foco que ilumine, america total,damunt la dona que deia els noms va dir especialment: m'alegre molt de que aquest alumne vage invitat, directament dese catalunya Miquel porcar, com deie america total, com si d'una pelicula se tratare,pero dixem aquest tema que no faig aquest escrit per parlar de mi ja que no hi ha ningun valor en tot aixo
El tema es, que quan arrive d'alt i me donen les invitacions despres volen remarcar a qui han elegit per a la personalitat de l'any, que? que es aixo?, jo no tenia ni idea de lo que era, vaig eixir elegit com la majoria de xics(perque es dividia per sexes) que estaven invitats, pero no vaig acavar d'entendre en que consistia exactament.
Al final, els meus amics em van explicar que era un concurs per a vore qui era el mes popular o mes social segons el profesorat o no se qui de la direccio de l'escola. No em pareix be, i en fet no m'agrada ser participe d'algo aixina, com jutjar qui te una millor personalitat, o qui es mes popular, es totalment injust, ja que no n'hi han notes ni res per a poder evaluar aixo, ni vots! i es injust perque cada u te una personalitat, i ninguna es millor ni pitjor, premiar a algu es dirli que es millor que els demes, i fer aixo en materies escolars me pareix acceptable( encara que no comparteixc l'idea de agrandirlo tant com ells ho fan, es realment un espectacle) pero en personalitat, es insultant.
Jo, no els dire que no vullc participar, crec que es una falta de respecte per lo que fan, i ademes els podrie sentir mal i no vullc trencar un any tan bonic com aquest per aixo.
Es pot vore de moltes maneres, di la millor manera es per a fer un premi gracios de que a sigut el mes personatge del any, i han elegit al catala perque ere un personaje i un "mamonetis", pero si es fa desde el punt de vista popular nomes se pot vore qui es el que te mes amics i mes importants, no ho soc jo i damunt sincermanet no crec que tinga una personalitat tan baona, i crec que no es correcte premiar aixo, ja que cada persona es especial, cada u te una personalitat distinta, ni millor ni pitjor.
Felicitar la dirreccio, perque el montaje es brutal, els espectacles i l'essenari es magnific.